12 de maig 2008

El nus de la gola es va fent gros, la càrrega imaginària, però ben present, per molt contradictori que sembli. Cada dia més feixuga, ofega, s’esmuny als somnis, si es que aconsegueix dormir. I en somnis se li apareixen tots els greuges, tots els deutes, tot allò que fa de la seva vida un seguit d’incompliments. I bo que vol, però, no sap ben bé perquè, no pot.
Engrunes de seny la fan tornar a terra, al feinejar de cada dia. Però les seves mans es neguen, tossudament, a enfilar un viarany que sap la portarà a repetir ritus antics que vol oblidar.
N’està farta de ser el que és, no pas de qui és. N’està farta de no poder assimilar el que s’espera d’ella. Ni vol, ni pot, ni mai acceptarà uns rols que no ha signat, unes esperances obligades que sent li pesen al damunt com una llossa. Ni vol, ni ho farà. Encara que sigui la riota de les veïnes, i que li faci angúnia convidar algú a casa, que, ara mateix, és una mena de passadís que mena a un o altre lloc en una cursa d’obstacles. Que ella no traurà. Per molt que els obstacles també se li apareixin als somnis.
Afronta un nou dia amb el plats de la balança en difícil equilibri. Però, per poc que pesin els arguments al seu favor, els fa valer. No ha vingut aquí per estar en una tercera edat mitjana. La gran paradoxa, allò que no pot suportar d’admetre, és que, segons com, es deleix per ser una dama en qualsevol edat mitjana. Una dama darrera un vitrall.

12 comentaris:

DOLORS ha dit...

Aixi ens sentim moltes, així vivim el dia a dia però l'esperança que algun dia pensarem que amb el compromís ferm hem vençut és més engrescadora que els nostres dubtes i malsomnis.
petons

Carme ha dit...

Contradiccions i paradoxes, tots n'estem plens. Un bon relat, com diu la Doors cre c que ens identifica a moltes, en un m oment o atre de la vida.

Jo Mateixa ha dit...

Bonica va tot be??, m'ha semblat un post diferent als teus i m'has deixat amoïnada :-(

Un petonet ben dolcet cuca!!!!

Cesc ha dit...

Crec que n'hi ha tanta de gent que viu aixì i no n'és de fàcil no... crec que hem arribat a un límit en què les coses es fiquen cada cop més costa amunt. Salut :)

Henry The VIII ha dit...

Zel, dic el que penso, va... Molt maco això que has escrit. Tot i que no sé exactament a què t'estaves referint però és un post intens i molt ben escrit. Imagina't si el pogués captar en tota la seva essència...

Referent als darrers barçaposts jp diria que la situació és penosa i tampoc sóc cruyffista però crec que el Guardiola es pren molt seriosament això de ser entrenador i que ganes li fica. I que sent els colors del Barça de tota la vida. I per què no ser com un equip dels que hi ha per ahi que potser no guanyaran mai però almenys són de gent que ho sent i que fa tot el que pot?

Bé, ada (abreviatura d'abraçada)

Joan deu Peiroton ha dit...

Roser bonica, què et passa ? Mira que el sol va sortir després de les pluges,
El món ha sempre estat el mateix des de que l´home va conquerir el planeta, no el canviaràs tu soleta.
Apaga aquest ordenador per uns quants dies i surt a gaudir de la primavera !!!
Nosaltres t’esperarem, i confio que tornaràs amb un somriure més llarg.
Petons !

Striper ha dit...

Sensacions masa frecuents. Estas bé?

estrip ha dit...

tothom espera coses, uns dels altres. Res, ni cas. llibertat!

Toy folloso ha dit...

Resta camí, però en el segle passat heu fet passos de gegant.
Compte amb la educació!
La religió mal ensenyada ha fomentat l´ateïsme.
L´ecologisme mal entés pot generar contaminació, (i autocomplaença en el propi melic).
La integració de cara a la galeria es font de intoleràncies.
La igualtat....; no sé, puja una generació de petits dictadors consentits, de inimaginable futur.
El primer NO de la seva vida els hi donen al col.legi......

Tere ha dit...

Ejercer la libertad con responsabilidad,ser uno mismo dando lo mejor y más aún ,todo cuesta y como esfuerzo que es también cansa y duele,pero hacer lo contrario es traicionarse a uno mismo,es vivir en la esquizofrenia,en la hipocresía.Es cierto que cuando pasa el tiempo la vigilia y el sueño llegan a ser una misma realidad entremezclada y confusa(hoy soñé que programaba y tenía que hacer la memoria del curso y curiosamente hace nueve años que me jubilé).El sector masculino se enfadará conmigo,pero esta sensación que describes tan bien nos agobia a menudo a las mujeres,no podemos ni intentar ser perfectas ni estar en todos los frentes ,sólo somos seres humanos y mucho menos hemos de guiarnos por guardar las apariencias, hagamos lo que hagamos con seguridad vamos a ser malinterpretadas,es mejor hacer las cosas al 100% de nuestras posibilidades si hemos decidido hacerlas y,mira, a quien lo da todo por entero,poco más se le puede exigir.
A menudo hemos de "desaprender" ciertas conductas ,ciertas normas que en lugar de libernarnos ,nos esclavizan sin beneficio para nadie.
Si nos necesitas...un abrazo

Núria ha dit...

Tots podem veure el dia a dia diferent, però cal deixar-se banyar pels raigs del sol i gaudir de la seva escalforeta que no hi ha a la foto.

AINA ha dit...

m´agrada la musica que has penjat al teu blog, relaxant, m´agrada. potser va una mica amb el teu estat d´anim? no se, tots a vegades pensem que s´espera de nosaltres i moltes vegades ens oblidem de pensar en el que nosaltres esperem de nosaltres mateixos.

m´agrada la fotografia que has penjat, un mon oniric i portes obertes, m´agrada zel

`petonets