ARA MATEIX

El nus de la gola es va fent gros, la càrrega imaginària, però ben present, per molt contradictori que sembli. Cada dia més feixuga, ofega, s’esmuny als somnis, si es que aconsegueix dormir. I en somnis se li apareixen tots els greuges, tots els deutes, tot allò que fa de la seva vida un seguit d’incompliments. I bo que vol, però, no sap ben bé perquè, no pot.
Engrunes de seny la fan tornar a terra, al feinejar de cada dia. Però les seves mans es neguen, tossudament, a enfilar un viarany que sap la portarà a repetir ritus antics que vol oblidar.
N’està farta de ser el que és, no pas de qui és. N’està farta de no poder assimilar el que s’espera d’ella. Ni vol, ni pot, ni mai acceptarà uns rols que no ha signat, unes esperances obligades que sent li pesen al damunt com una llossa. Ni vol, ni ho farà. Encara que sigui la riota de les veïnes, i que li faci angúnia convidar algú a casa, que, ara mateix, és una mena de passadís que mena a un o altre lloc en una cursa d’obstacles. Que ella no traurà. Per molt que els obstacles també se li apareixin als somnis.
Afronta un nou dia amb el plats de la balança en difícil equilibri. Però, per poc que pesin els arguments al seu favor, els fa valer. No ha vingut aquí per estar en una tercera edat mitjana. La gran paradoxa, allò que no pot suportar d’admetre, és que, segons com, es deleix per ser una dama en qualsevol edat mitjana. Una dama darrera un vitrall.