el passat encara, només per una pregunta que el vent no ha oblidat...
-Papa, perquè no anem a casa?
(vigila fill, no parlis gaire)i el vent, malgrat tornar moltes vegades, mai li va donar resposta...
(vigila, fill, no parlis gaire)
i va morir sense saber que el pare era
al bàndol dels perdedors en una guerra brutal...
(soterradament, encara dura, no parlis, fill)
25 comentaris:
Els perdedors de les guerres tantes vegades son els bons.
en una guerra no hi perdedors ni guanyadors, quan han aniquilait la població civil, autèntica juguina dels més cruels criminals, que no han de rendir comptes a ningú, suposo que com a l'edad mitja en epoca de gran reis, només tenien que rendir comptes a "deu".
Que aquest vent bufi de nou i tregui a la llum tota la foscor que roman, 60 anys després...
El que em temo, és que el que està fent el Garzón sigui fum, i aquest mateix vent se'l emporti.
A la meva família no se li poden compensar més de 30 anys d'exili. La veritat és que tampoc ens cal.
Però la gent que ara avui encara es pregunta on va anar a parar el seu pare, la seva mare, el seu germà i/o la seva germana... ells sí que necessiten respostes.
No es tracta de venjança, es tracta de reparar una angoixa que fa anys que dura.
Aquest post em fa reflexionar en una frase de Miguel de Unamuno, “vencereis pero no convencereis”.Al final la raó sempre s’imposa a la força.
També em rememora una pintada a una paret d’una barraca a peu de carretera a Mataró que hi va estar força temps i deia “Joan Puig, heroi per Catalunya”, la paraula heroi estava taxada amb una X i a la part inferior hi varen escriure la paraula “pringat”. Joan Puig era un independentista afiliat a Terra Lliure que manipulant un explosiu li va explotar i li va amputar les dues cames. A les guerres hi ha molta visceralitat , interessos i de racionalitat i sentit comú poca. Pot ser per això els catalans hem perdut tantes batalles i seguim resistint i salvaguardant la nostra identitat.
Què terribles són les guerres... quantes vegades ho diem, quantes!!!!!!!!
el vent no ha oblidat però alguns pretenen que s'oblidi, que és passat!
Com tu acabes de dir, això és encara present!
pero al cabo del tiempo sí hay una suerte de victoria, ¿no?
I per què mai ens movem del cantó de sempre?
El postfranquisme s'allargassa fins els nostres dies... carregat de maquillatge encorsetat, carregat d'estatutets, constitucionasses i de les seves crisis, les nostres misèries.
I naltrus, continuem aprenent a pensar, a nedar i guardar la roba.
val més no parlar gaire fort, no se sap mai...
Un petó, Zel!
Podrem canviar aquesta dinàmica algun dia?
que trist tot plegat... :(
Sense justícia no hi ha pau.
Es pot donar el perdó a qui no te'l demana?
Montse, jo en sóc un dels perdedors per part del meu pare i la mare va
estar catalogada com a "izquierdista de orden".
La mama va dir...si, si, de orden!
-van replicar els feixistes:
-estos sois los peores !, Lorca y esta pandilla de invertidos.
"no hi ha camí cap a la llibertat.... la llibertat és el camí"
Jo no se si ho aconseguirem.àdhuc ara la legió i la seva cabra es passegen per l'Espanya profunda
"No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això."
lluis llach.
Gracias Zel.
Un petó.
Ostres Zel, quantes coses maques que m'he perdut per haver estat un parell de setmanes sense seguir el teu blog com feia abans. Et ben asseguro que llegiré tot el que tinc pendent i em posaré al dia perque el teu blog és un trocet de vida i llibertat que cal tenir molt a prop per no perdre el rumb.
Gràcies i les més sinceres felicitacions per un blog tan superb. Petons.
zel ha dit...
Records...records...llavors teníem ganes i força...ara què ens queda??? L'esperança, potser...
29 / octubre / 2008 13:55
Hola Zel.
I del 1 al deu, quina esperança li posem?
http://vivenciesjosep.blogspot.com/2008/09/el-desaliento-de-un-cataln.html
Un petó.
Cal recuperar la memòria, només que sigui com a homenatge a tots aquells que hi van perdre tant.
I perquè mai més torni a passar.
Fots unes fiblades
ressuscitades
del record.
Caín i Abel, moltes vegades
S'ha ofegat en abraçades
al fusell de mort.
Quantes veritats en l'aire...
no parlis, no parlis fill
penjava el fil enlaire
a les dotze de la nit.
Una nit sense resposta
paralar, parlar, costa...
El fusell encara el veig
un forat gran, inmens
I la bala,fletxa, ganivet
segant. Davant tot quiet.
No parlis, no parlis fill
que pot tornar la nit...
Anton.
moltes vegades penso perquè l'home es aixi? i ens diem racionals....
cal recordar per no repetir i caure en els mateixos errors
Homenatge per a tots els qui van defensar la República i la democràcia, i per a tots aquells que van passar molts anys en una època grisa i famolenca.
Gracies Cèlia, però jo no vull cap
homenatge. No us fieu d'en Garzón, aquest home em fa por.
m'ha colpit el teu tex, m'ha posat la pell de gallina. Q mai s'oblidi la historia, que mai es torni a repetir.
Esas mismas palabras me decía a mí mi abuelo cuando yo empezaba a preguntar sobre temas incómodos.
¿Podremos algún día conocer que todo aquello es historia pasada, pero recuperada ?
Deseos que quizás se lleve el viento.
Espero que ya estés recuperada, queda mucho otoño e invierno por delante.
Besos.
Publica un comentari a l'entrada