tot per tu, si pots...

Avui, que comença un nou període a l’estat totpoderós, hauria de ser el moment d’aplegar tots els bons desigs que hem anat desant a l’armari de la memòria, i llençar-los al vent, a veure si hi ha sort, i algun, ni que siguin poquets, arriben a bon port. Si les orelles d’aquest home que avui es trobarà amb el merder més gran mai imaginat, (governant un país on les arrels i els principis de la democràcia s’han perdut, on han cremat les llibertats dels altres pobles, escoltant els reclams que li venen de mig món), tindrà feina, però que molta feina.

Jo, si em trobés al seu lloc, reclamaria poder treure tots els superherois del calaix de les andròmines, tots els publicats i imaginats.

Es tractaria de fer uns cursos accelerats d’actualització i posar-los a la feina ja, rapidet, que falten mans més que humanes i cervells privilegiats. I sobretot, li faltaran cors valents i sencers, amb una capacitat d’eixugar sofriments i repartir sense esperar res a canvi (de moment). No sé pas que hi hagi cap super heroi d’aquesta mena, i tampoc cap creença, tal com allà es coneixen, que puguin oferir aquest servei. Evidentment, això és una petita broma que em ve al cap quan penso en “allò”(EEUU)

Tanmateix, jo, humilment, li oferiria un consell. I li ofereixo de franc, sense cap interès.

El consell és molt senzill, Obama, sigues un bon líder.

Pel que vaig escoltar no fa gaire, tenim el concepte de líder capgirat.

Es veu que, acostumats com estem als governants i amos de torn, que funcionen amb la llei de la por, ens hem posat al cap que un líder ho és pel fet de saber controlar, gestionar, manar, tenir collat...i tots els adjectius que suggereixen poder dur.

Mal fet i mal entès!!!!
No, estimats amics i amigues.

Un líder ha de provocar i permetre que es generin canvis cap a millor, ha de ser capaç d’il.lusionar, ha de promoure la creativitat i l’alegria, ha de possibilitar la felicitat i, des d’un entorn que encomani confiança, motivació i compromís, ha d’aglutinar i cohesionar equips humans per aconseguir entre tots les fites desitjades.

I en un equip així, ja hi haurà qui gestioni, qui faci les feines que calgui fer, però mai des de l’òptica del poder pel poder, sinó del poder constructiu que passa a ser un bé comú. Amb el temps. Esperem que no hi hàgim d’afegir la canya. Ai. És un somni. O no. Què passa, podem somiar i que una micona sigui realitat, no?