Avui celebrem el 78è aniversari de la proclamació de la 2a República, de la qual discutiríem moltes coses, però no segurament el fet de la legalitat o ilegalitat de l'actual monarquia que ens governa.
Molts poden encara tenir certes nostàlgies, segur que encomanades de vivències explicades o llibres llegits, però els fets són el que són, i malgrat ens hagin canviat la història, aquest país va ser republicà.
De tota manera, em sembla que, molts dels qui reclamen o celebren, no passen de cert folclorisme, d'una mena de somni daurat, com si el fet de gaudir d'un sistema republicà ens hagués d'alliberar de tots els mals sons i les tristes realitats. Res més allunyat. Però segur ens hauríem estalviat moltes morts, molts greuges i moltes desavinences, i tot l'autoritarisme i el canibalisme al que estan sotmesos els petits països i les llengües minoritàries, no tindrien el deix i el regust feixista amb el que ara ens ataquen i ens volen fagocitar. Potser, només potser, des d'aquí seria possible un federalisme, i qui sap, un reconeixement, no pas amb sermons de qui vol guanyar unes eleccions...
Perquè aquells qui ens governen, mai s'han plantejat cap canvi de sistema, es senten legitimats per un no hereu rei que mai ha sigut legítim, i a qui ni tan sols es pot reclamar el que es reclama a qualsevol ciutadà del carrer, transparència i donar comptes d'allò que rep i en què ho gasta, i com ho gasta, com si els seus diners fossin pecata minuta en ple segle XXI. Doncs no. Creiem que un país ha de poder triar qui el governa, i en aquest punt, podria acomplir-se el somni del reconeixement de Catalunya, Euskadi...cadascú el que senti i de quin país es senti part.
Ara, més que mai, la nostra lluita ha de ser una lluita de treballadors, una lluita de reivindicació, no es pot acceptar que les mesures vagin a parar a mans dels quatre "escollits" mentre els qui fem dia a dia una feina que aguanta tot un país (o més d'un, si voleu) quedem al marge i hagim de seguir aguantant i abaixant el cap, com qualsevol bastaix del segle XIX.
Així és que, amb la lluita i el desig d'una veritable revolució social, empenyent als sindicats a que facin el seu paper, que remoguin consciències, que es posicionin, recollint i defensant fins al darrer cèntim, fins el darrer lloc de treball, adquirint consciència del que som, una gran multitud agreujada, trepitjada i menystinguda, caminem... Empenyent els polítics a que defensin un país governat per qui esculli el poble, no pas per qui ens va deixar d'herència el dictador, caminem cap a una 3a República... Perquè no?
20 comentaris:
Prefereixo esperar la cinquena. Els de la segona ens la van fotre ben fotuda.
Te prometo que, antes de entrar aquí, he pensado: "Siendo el día que es, seguro que Zel..." ¡¡¡Y así ha sido!!!
¡Feliz aniversario, amiga!
Un petonet d'en Dédalus.
Jo no he acabat d'entendre mai com al SXXI, encara deixem que hi hagi gent que per decreto-ley sigui el "mandamás",
Una república no arreglaria cap del nostres problemes però seria més just i ens faria a tots una mica més iguals.
els problemes i serian , pero al menys seria un sistema mes just.
Caminem, caminem, a veure si hi arribem!
De cap manera voldria anar cap a una III República Española, faríem un mal negoci. Jo abogo per la II República Catalana, després de l'efimera I República Catalana que el President Macià va proclamar el 14 d'abril de 1931 i que va durar tres dies justos.
Dono suport a la República catalana. La III segurament estaria molt bé, però pels castellans/espanyols. Visca Catalunya lliure! (i republicana, esclar).
M'agradaria saber que no es quedarà en només un somni, que algun dia poguèssim veure/viure una II República Catalana.
I si de moment ens haguéssim de contentar amb una III, perquè no?
Potser hi hauria coses que no les pdrien arreglar, però com a mínim canviaria una mica el seu color.
Primer de tot, m'agrada molt la cançò que tens ficada al entrar al bloc, quina és? i segon... com m'hagués agradat estar en aquestes èpoques de la República... ara tots callem i abans no es parava de lluitar...
Potser alguns que no hi son ressuscitarien... Anton.
Somiem en la tercera, nop entenc com a dia d'avui encara podem mantenir una familia que per "art de religió" tenen un poder, tan intocables...
Una república no arreglaria tots els problemes però segur que alguna cosa canviaria cap a bé!
Cap a la tercera!
Recordo un llibre que Caixa Tarragona donava fa molts anys (dècades. Era de fotos d'aquells anys i em va seduir
Un post al més pur estil Zel, si senyora! No se'n pot dir massa més, tu ja ho dius tot, així que a veure si ens posem les piles i a aconseguir la tercera, o la cinquena, o la que sigui. Però que sigui.
Tot és cíclic. Com tu dius, Roser: -perquè no? :)
supongo que el espiritu de un pais radica en su gente y no en sus gobernantes,aunque a veces no lo parezca
Sincerament, tal i com diuen altres, prefereixo lluitar per la República dels Països Catalans que no pas per l'espanyola, no hi veig gaire clar que en el nostre cas particular ens sigués beneficiós vista l'experiència anterior...
GORA ERREPUBLIKA!
Ara mateix la tercera República és molt llunyana però està bé que almenys se'n parli. Cal desemmascarar els Borbons que tant mal han fet i fer entendre a la gent que la monarquia és el contrari d'igualtat.
Visca la República!
Salut
Mentre el meu pare neixis, sonaven les campanes anunciant la República!
Penso que el mot España es el que fan servir els Castellans per referir-se a la seva politica expansionista i anorreadora.
Per tant una nova Republica Española no ens aportaria res de bo.
Publica un comentari a l'entrada