post 600 (per tú, papa)

Hi ha un racó, prop del taronger i del llimoner, a pocs metres de la barbacoa que vas fer amb les teves mans i totxos sobrers, un senzill raconet cantoner d’una petita tanca de dos pams d’alçada, que també vas fer amb les teves mans, perquè els nens, els teus nets, quan eren més petits, no caiguessin a l’hort que espera la piscina que mai farem.

Avui és diumenge, i com cada migdia, m’he assegut al raconet de la petita tanca, el darrer lloc on et vas asseure abans de caure vençut.

Avui, com gairebé cada diumenge, no he pogut evitar la llàgrima tova, xocada físicament pel contacte amb la pedra, el teu darrer seient, com si fos un petit altar on parlo amb tu.

I m’adono que encara no m’acabo de creure que no hi ets, que no et veuré més. I llavors recordo l’oli que ja no portaràs del trull, l’olivet que s’ha convertit en una selva, el graó que vas apedaçar, la poda dels fruiters que no han fet bé com tu feies, la lliga que no celebraràs.

L´únic que em consola és adonar-me’n que cada alegria que vivim, em porta a tu.

Després, llegint algú que parla de deixar volar lliure la seva ombra, penso que a mi em passa just el contrari.

En algun moment, va marxar el meu ésser conscient, i el que ara s’arrossega és una mena d’ombra, l’ombra de mi mateixa que ara sóc.