10 de maig 2009

post 600 (per tú, papa)

Hi ha un racó, prop del taronger i del llimoner, a pocs metres de la barbacoa que vas fer amb les teves mans i totxos sobrers, un senzill raconet cantoner d’una petita tanca de dos pams d’alçada, que també vas fer amb les teves mans, perquè els nens, els teus nets, quan eren més petits, no caiguessin a l’hort que espera la piscina que mai farem.
Avui és diumenge, i com cada migdia, m’he assegut al raconet de la petita tanca, el darrer lloc on et vas asseure abans de caure vençut.
Avui, com gairebé cada diumenge, no he pogut evitar la llàgrima tova, xocada físicament pel contacte amb la pedra, el teu darrer seient, com si fos un petit altar on parlo amb tu.
I m’adono que encara no m’acabo de creure que no hi ets, que no et veuré més. I llavors recordo l’oli que ja no portaràs del trull, l’olivet que s’ha convertit en una selva, el graó que vas apedaçar, la poda dels fruiters que no han fet bé com tu feies, la lliga que no celebraràs.
L´únic que em consola és adonar-me’n que cada alegria que vivim, em porta a tu.
Després, llegint algú que parla de deixar volar lliure la seva ombra, penso que a mi em passa just el contrari.
En algun moment, va marxar el meu ésser conscient, i el que ara s’arrossega és una mena d’ombra, l’ombra de mi mateixa que ara sóc.

41 comentaris:

Mireia ha dit...

Zel: una manera molt bonica de recordar-lo.

PS ha dit...

Una vegada una persona que havia perdut un ésser estimat em va dir que la única cosa que la consolava era saber que quan passaven coses tristes ell no les patiria.
L´entenc, però prefereixo com tu ,recordar les coses boniques i entranyables que vam fer junts, encara que a vegades coguin i ens facin caure alguna llàgrima.Les llàgrimes també són necessàries.
Ànims, Zel.

Clidice ha dit...

És bona cosa anar pel món arrossegant totes les ombres que hem estimat. No pesen i són capaces d'acompanyar-nos quan estem soles i treure'ns un somriure i, perquè no, una llàgrima. :)

Rita ha dit...

Quan els que ens estimen marxen, no ens deixen mai del tot, zel. Sempre són atents, per si els necessitem...
Una abraçada molt forta, maca!

PS Celebro el teu 600è post i espero que n'hi hagi molts més.

yraya ha dit...

Ya llegará el momento de dejar su sombra, ahora es muy pronto para dejarla volar, llora lo que necesites, el tiempo poco a poco irá curando la herida, aunque la cicatriz te quedará para siempre.
Una abraçada molt forta Zel.

Anònim ha dit...

Zel,

Fa uns quants anys, el meu avi va anar con cada matí al passeig de l'Escala, a veure el mar com cada matí feia. I aquest mar que com tots els escalencs tan estimava, gràcies al qual va poder tirar endavant una família, va ser l'últim que els seus ulls van veure. No va patir. Estava rodejat de tots nosaltres i se sabia estimat.

Costa de creure que ja no el veuré mai més, però de tant en tant sec a la barana, miro el mar i és com si el veiés, com si l'escoltés renegar de com s'estan carregant l'Empordà, la terra, el mar, tot.

Per això em fa tanta ràbia segons quines coses.

I SALVEM VILANERA, COLLONS!


(avui m'he posat una mica sentimental, deu ser que l'Osasuna està gairebé sentenciat a 2ª)

Striper ha dit...

Bonica manera de recordar-lo..

gerardeli ha dit...

Molt tendre el que dius. Ànims!!!

Carme Rosanas ha dit...

Jo sempre penso que recordar-los em consola, encara que m'entristreixi, potser sembla paradoxal, oi? Una abraçada, Zel. I si això que escrius és ser l'ombra de tu mateixa... doncs és una ombra molt dolça i tendra.

Anònim ha dit...

em faràs emocionar eh...

mossèn ha dit...

molt tendre ... salut

rits ha dit...

Zel, sempre estarà al teu costat. Una abraçada ben forta!

Kudifamily ha dit...

Recordar-lo és fer que, d'alguna manera, no mori mai del tot.

Jo cada vegada que acarono el meu ventre prominent penso en ell i sé que d'alguna manera ens acompanya, i acompanyarà sempre en Lluc i la Clàudia en els seus camins.
Un petó molt fort i una tendra abraçada.

Edurne ha dit...

Me has hecho llorar.

Sergi ha dit...

600 ja? Enhorabona per la xifra! I no és que això sigui el més important del post, però no vull deixar de destacar-ho, perquè té el seu mèrit. A més, és evident que l'escrit surt del fons del cor, i no cal dir que t'envio una fortíssima abraçada, pel que aquest petit gest pugui servir. Guarda els records, però d'ombres res, tu sencera, sencera com sempre has estat, amb els altres, amb el món, amb la vida, però sobretot, sencera amb tu mateixa, això que no et falti mai.

miquel ha dit...

Ja és així, zel, la seva presència és a tot arreu, i en la teva ombra que tornarà a ser un cos quan la seva ombra, a més de pertot, es fongui també amb tu.
Una abraçada

Unknown ha dit...

Una abraçada... segur què el teu pare l'ha llegit aquest escrit, i ha dibuixat una tendra rialla.

Una ha dit...

Haz siempre lo que tú necesites,lo que te vaya bien.Hay demasiados lazos entre vosotros,millones y millones,tardarás toda tu vida en cortarlos así que vive todos los recuerdos.Un abrazo

Thera ha dit...

Paraules molt tendres i molt dolces que fas servir per a recordar... També és bonic recordar, no ho dubtis, deixa que els sentiments aflorin lliurement. Una abraçada.

Joana ha dit...

Molt maco i molt més, poder tenir aquests records dolcets...
Petons

sargantana ha dit...

i vols dir que els records (fins i tot els que ens fan plorar) no ens ajuden a creixeer...a esser forts...a anar fent cada dia?
que fariem sense? t'ho imagines?
no oblidis..i si cal...plora.
no crec que sigui dolent

pero sense pasar.se eh!!
mil petons

SERGIBR ha dit...

Segur que ell t'escolta cada dia.

Ferran Porta ha dit...

No se'n van, Zel; són dins de cadascú de nosaltres i a tot arreu. No et quedis amb la part física, que aquesta ja sabem que caduca.

Una abraçada de molts ànims.

Julia ha dit...

Estimada Zel, fes el futut favor de fer tornar el teu ésser conscient i deixa't estar d'ombres que encara et queda molt per fer.

Crec que tens el gran privilegi de tenir reconets entranyables on recordar el teu estimat pare. No tothom ho tenim aixó. Les rates de ciutat com jo, per gaudir d'aquest somni de natura de la que parles, tenim d'anar a fer turisme a alguna casa rural, pagant, es clar.

Deixa't estar de monsergues i anima't que, malgrat tot el que pugui passar, mentre estiguis lligada a la terra i al record dels teus éssers estimats, continues estant ben viva i capacitada per rebre i donar amor, amistat, comprensió i solidaritat. Que més importa a la vida?

Una abraçada i un petó ben fort.

Mon ha dit...

Aquests records son d'aquells que mai ningú podra esborrar-te, per que son macos.
Mil petons, mil abraçades

Jo Mateixa ha dit...

Que bonic nineta, m'has emocionat molt.

Cuidat, un petonas mega gran i una forta abraçada carinyet!!!!

rebaixes ha dit...

Encara et falta recordar-lo moltes vegades més, i fer algunes plorades... Estas en la etapa encara del desasosec, no sabs ben bé on ets en la teva pena, no vulguis la compasió... Per que tot això que et passa s'ha de viure, més tu que ets oberta...que ho demostres tot.
És bo recordar i plorar, un s'enforteix... Però si recordes moments de joia, i goig també et saltaven es llàgrimes... Ara son amargues.
Has pujat, jo entenc, pocs escalons de l'escala... Si vols pot ser per tota la vida de laments i neguit, si recapacites pot ser de conhort,...
No t'ho faran els altres...
Ahir vaig tenir que marxar sense dir-te res, per que també jo tinc,... i l'altre i l'altre ...
( En un any se'm varen morir dos germans i una cosina... Tot el parentiu de sang directe i no et conto de més punyents..)
I també m'ha costat refer-me...
No s'acaba el mon, nosaltres som continuadors i subjectes actius,
no som insensibles... I quan toca de veritat... Fa quatre dis ens contaves... Refermat i plora si et convé, que jo se que encara et convé, però estreny puns i dents... que ets la Z E L !!! ANTON.
Tots. algun dia ho hem de fer.

Anònim ha dit...

LES MEVES OMBRES SEMPRE OMPLEN LA MEVA LLUN,I JO ESTIMO LA SEVA COMPANYIA.
JUGANT AMB BCN.

Tonina ha dit...

Són els records els qui mantenen sempre amb nosaltres a les persones estimades que ens han deixat. Els teus són bellíssims, gràcies per compartir-los amb nosaltres.
Una forta abraçada.

Anònim ha dit...

¡Hay Zel querida! Mirà que me haz hecho llorar ¿HE?

¿Serà que hoy estoy muy sensible?

Ô que justamente hoy me han tocado textos tristes y dolorosos???

♥♥♥Un muy fuerte abrazo è infinidad de besos y mimos♥♥♥

GAIA ha dit...

Està bé recordar a les persones estimades. Quan les deixem de recordar és quan de veritat es moren.
Una abraçada!

Garbí24 ha dit...

Hem de recordar a qui ens ho va donar tot , encara que faci mal . Això ens fa forts

assumpta ha dit...

Si sabessis com et sento també jo de propera...
Els sentiments són els fonaments de la nostra vida.
Una abraçada, Zel!

Henry The VIII ha dit...

no SuperZel, per a mi ombra és una paraula entranyable i gens carregada de la negativitat amb la qual es sol usar.

L'ombra de tu mateixa que ara ets... Què vols que et digui? Més que una ombra de tu mateixa ets una ombra per a diversos. Com ara jo. I definitivament seguiré cercant la teva superombra perquè sí, perquè m'encanta. I perquè als senyors de ya.com ja els hi pago cada mes i aprofito i vaig a veure què explica la SuperZel.

No m'explico molt bé però la culpa és teva, fiques aquí cançons de John Lennon i del George Harrison i despisto del que t'anava a dir.


Kisses

Assumpta ha dit...

Dedicar el post 600 al pare, quin gest tan maco :-)

kweilan ha dit...

Ànims, zel...molt bonic recordar-lo d'aquesta manera. Un escrit emotiu i tendre ple d'amor i enyorança.

Una ET en Euskadi ha dit...

Sí, parece que murió hace poco, mostrás la sensación de vacío que si siente con frío al principio, y con melancolía después de un tiempo
Besos solidarios

Ma-Poc ha dit...

Bona forma de recordar-lo, amb unes paraules precioses i dedicant-li l'apunt 600!. Ànims!

Jesús M. Tibau ha dit...

no et faltaran mai motius per a recordar-lo.
Una abraçada

Montse ha dit...

600, ja? doncs a mi em sembla que en volem llegir 600 més... de moment!

un post tendre i emotiu, Zel. Un petó.

Els del PiT ha dit...

Caram, no sé què dir, més que m'emociona llegir això.