20 de juliol 2009

cuina, goulash

fa molts anys, més de 25, una amiga em va explicar aquesta recepta, vinguda directament d'una austrohongaresa velleta, el goulash tal com el feien, excepte que ells hi posaven mantega acabada de batre sortint directament de la llet de la vaca...
primer de tot, la posada a punt matinal de la mestressa, esmorzar + cafè amb llet (i una banya de crusant... xtttt!)

només hi ha aquests ingredients, la ceba ha de ser abundosa, i la carn és filet o llom de porc, i vedella, tot ben magre, salat i empebrat a dojo, o al gust, perquè després, tret d'unes herbetes, no s'hi afegeix res més...

la carn cou amb la mantega o margarina (jo margarina), sense que es cremi, poc a poc, el punt ha de ser daurat, llavors es treu la carn i al mateix atuell s'hi cou la ceba, tapadeta que caramelitzi, (paciència) i després ja es destapa per enrossir una mica.

quan la ceba és al punt també daurat, s'hi aboca la carn altra vegada, que rossegi un pèl més, un polsim d'herbes (romaní, farigola...al gust) i s'hi aboca l'aigua bullent, el secret és la cuita, ha de coure més d'una hora a foc mig...mentrestant un va llegint, però compte que fa dos dies vaig fer pollastre de pagès "al sutge", i encara em prenen el pèl...

quan ja ha ben bullit i rebullit, i es nota la carn melosa, (moment que un aprofita per tastar a veure si cal més sal) s'agafa una cullerada de "maizena", barrejada amb una mica d'aigua i s'aboca a la cassola, per fer la salsa cremosa (ells tenien el costum de posar-hi nata agre), un parell de minuts, s'acompanya amb arròs blanc, e voilà!




no cal tenir res més que temps (entre tot plegat ja podeu comptar que passen les dues hores) i paciència, perquè de feina, a part de vigilar, cap ni una... és un plat molt agrait, i tothom es pregunta com redimoni surt amb aquest color sense ni tomata, ni pebre vermell, ni res...només cal saber esperar...

19 comentaris:

Barbollaire ha dit...

això ha d'estar penat per la llei...
a aquestes hores ens fas això...!!

quina bona pinta!
quina gana!

(ho provaré de fer...)

petonet dolç.. com de postre ;¬)*

Ferran Porta ha dit...

Aitx, que sóc fatal a la cuina, jo; segur que no m'hi poso perquè a saber què en sortiria, però... quina pinta més bona que fa!, especialment vist a aquesta hora, nyam nyam...!! :)

Andrea. ha dit...

Pinta molt bé...
però em sembla que la deixaré per quan tingui vacances, i pugui dedicar el matí a la cuina...

MeTis ha dit...

mmm, hi haura que probar de fer aquesta recepte.

rebaixes ha dit...

Jo ja he dint i no puc correr a posar-i res més que després...
I crec que hi treuria el gust que sap donar-hi la cuinera, que per això feu exquisiteses...
Anton.

Garbí24 ha dit...

Cal afegir-hi després dues hores més de exercici per perdre aquest munt de calories ? . Una migdiada amb parella i sense son ...podria anar bé?.
Per la resta el plat pinta molt bé.

Hada Isol ♥ ha dit...

_________@@__@_@@@
_____________@__@@_____@
____________@@_@__@_____@
___________@@@_____@@___@@@@@
__________@@@@______@@_@____@@
_________@@@@_______@@______@_@
_________@@@@_______@_______@
_________@@@@@_____@_______@
__________@@@@@____@______@
___________@@@@@@@______@.
__@@@_________@@@@@_@
@@@@@@@________@@
_@@@@@@@_______@….
__@@@@@@_______@@
___@@_____@_____@____
____@______@____@_____@_@@
_______@@@@_@__@@_@_@@@@@
_____@@@@@@_@_@@__@@@@@@@
____@@@@@@@__@@______@@@@@
____@@@@@_____@_________@@@
____@@_________@__________@
_____@_________@
_______________@
____________@_@ …
_____________@@_@
______________@@……
______________@
_____________@
_____________@
Feliz día del amigo!Un abrazo!

Núr ha dit...

buff!!! Fa una pinta molt bona, prò em sembla que ho deixaré per quan torni a fer fresqueta, que ara amb la calor no en gaudiria gaire!!

Per cert... No sé si és que fa poc que et segueixo i hi ha alguna cosa que m'he perdut, prò... què és aquest còctel de pastilles???

zel ha dit...

Nur, és el meu còctel matinal, preciosa, entre soja, vitamines, antidepre i ferro...

Carme Rosanas ha dit...

A veure si m'hi atreveixo... no ho sé pas... però té bona pinta, eh? cuida't molt, Zel, millor cuidar-se amb goulash que no pas augmentar el còctel matinal...

miquel ha dit...

Un dels meus plats preferits!

Trini González Francisco ha dit...

Això no engreixa ni gota, no?
Potser ho intenti... ;)

Assumpta ha dit...

A mi els metges encara no aconsegueixen que em prengui el que em volen fer prendre... un dels meus metges mira amb cara trista al meu marit mentre diu amb veu llastimosa "no podem amb ella"... i el meu marit posa cara de "què m'has d'explicar a mi"!!

Per tant... diria el mateix que diu la Carme :-))

assumpta ha dit...

Mai l'he tastat. Aquest fa una "pinta" boníssima.

Com demà el meu "majordom" (fins dilluns que ve no tinc l'alta) ha de fer la compra... doncs m'ho apunto.
Ja et diré que tal ha anat. Bé, si no et dic res... ja ho entendràs, je,je.

M'agrada aquest últim disseny que li has donat al bloc.
;)

merike ha dit...

El còctel aquí també conté liti com pots ben entendre! M'agrada el menjar hongarès però això és així molt engreixament. Quan una vegada visitava Budapest també tenia això en una versió de sopa, deliciosa. El meu amic en Ferran em visitava i m'explicava el teu menjar com també havia escrit sobre menjar. El meu és simple. Fa no prendre dues hores que fa. Bon dilluns! Un petonàs!

Asimetrich ha dit...

Vaig tindre el plaer de tastar-ho fet per una hongaresa a Budapest. Quina cosa més bona! Uf, sort que t'he llegit ja sopat!

yraya ha dit...

Menos mal que he acabado de cenar, que buena pinta tiene eso, lo haré.
Ayer hice yo un cuscus de pollo, que rico que estaba, la proxima pondré la receta y le haré una foto.
petoooooons

joan ha dit...

S'ha dit, i es diu encara, que som el que mengem, el que respirem, el que pensem i sentim.
Cal fer, doncs cada cosa amb la plenitud que li correspon.
Una forta abraçada

GAVILAN ha dit...

Esto no viene a cuento de ningún post pero lo escribí hace unos días y es una manera de decirte que te recuerdo y que te quiero:

"Tengo amig@s que a veces pasa un año, dos o más sin verlos; y puede que sin mediar conversación por cualquier medio; y cuando los vuelvo a ver tengo la sensación de que fue ayer la última vez que los vi... Hay una esencia hermosa en este tipo de amistad y es que nadie exige nada de nadie, cada cual hace su camino sabiendo que cuando se coincide en las encrucijadas es momento para el amor, la celebración, el compartir, para danzar y establecer comunión con tu amig@/s y con el universo. Al amanecer, recogemos nuestras alforjas y continuamos por el camino, con la certeza de que habrá otras encrucijadas, los mismos u otros caminantes y la misma dicha de sentirse libres y amar en libertad !!

EPI