Ell té un racó dalt del món. 121è joc literari J M Tibau

Diuen, potser només ho diuen, que a l’Afganistan n’hi havia uns quants, d’aquesta espècie.
Diuen també que hi havia persones, i moltes, i d’ètnies diverses, i amb llengües lleugerament o molt variades. Hi van passar turcs, perses, grecs, àrabs, mongols, britànics, soviètics, i a finals del XX i inicis del XXI, els grans imperialiestes en va fer un tauler d’escacs entre dues (o tres) grans forces.
L’antiquíssima Ariana, va formar part del món helenístic, d’emirats i califats. Va patir sota els mongols. Va veure passar els viatgers de la ruta de la seda i va conéixer la mítica Samarcanda. De Buda i Mahoma fins Zoroastre (Zaratrusta), les seves gents van beure mitologies diverses, déus de tots colors.
Fins que les lluites de poder i els camins d’occident i orient en lluites creuades, van deixar aquelles terres enlairades i orgulloses, sempre feréstegues i sovint ermes, buides de vida.
Buides, ben buides, no. Mentre tota la gran matança s’escampava, un dels molts exemplars que corrien famolencs ací i enllà llepant sang seca i esgarrapant restes de tot, va ensopegar amb un amagatall sublim. Ara en queden les runes, i ell, que es fa el mort per si de cas, i encara somia amb un rebost ple de sagí i de mató.