Posem una situació d’interdependència estratègica, (calla, se us acut un exemple?) en la que les persones (i/o organismes) que intervenen estan en estricta oposició, de manera que allò que guanya (o reclama) un, ho perd invariablement i necessàriament l’altre (i viceversa).
Posem-nos saberuts. Això que teniu a baix és una matriu que representa aquesta situació hipotètica (calla, se us acut un exemple?) en la que es veu que el resultat és de suma zero. (jo et faig donar tant per tornar-te tant de manera que ningú guanyi ni perdi...i per això ens calen tants viatges, reunions, sopars, ponts aeris i aves?)
Mai no poden perdre o guanyar les dues parts alhora. En aquestes situacions d’interdependència no hi ha nogociació possible, perquè l’estructura de pur conflicte exclou necessàriament la cooperació. (!!!!)
Posem un exemple: els escacs, el futbol, les oposicions a places de l’administració o les eleccions legislatives són també situacions interdependents de pur conflicte: les peces, els punts, les places o els escons que un guanya, un altre els perd.
Ara veiem per on van els trets? jejejeje...
Des del punt de vista del comportament estratègic, gestionar les situacions de pur conflicte implica seguir un curs d’acció a prova d’anticipació deductiva per part de l’adversari. (ara entenem el perquè tothom fa servir tota mena d'ardits, trampes, estudis, fins i tot l'efabeí!!!!)Per tant, si les parts enfrontades es poden comunicar, intentaran enganyar-se respecte dels moviments i tàctiques que desplegaran. És a dir, la comunicació entre les parts estarà necessàriament manipulada. (jollons, quin descobriment, eh? Cal fer estudis per arribar a aquesta conclusió?)
Apalà, a estudiar, a veure com resolem l'equidiscrepància, senyor Carretero... (fitxarà el Laporta com a prova d'anticipació deductiva?)
5 comentaris:
Diria que, en el cas que planteges, l'equidiscrepància només es pot trencar d'una manera: agafant la matriu i fotent-la escales avall, altrament dit, acabant la partida. Segurament, però, aquesta solució no està ben vista per l'arbitratge en general...
Querida Roser!
Felicitaciones por los setecientos post!!!
El post alusivo es excelente!!!
Me gusta tu blog, me gustas vos por ser una mujer de lucha
que va por la Vida tratando de que ésta sea más justa.
Desde esta hermosa noche aquí
en Buenos Aires
te mando muchos saludos
y con ellos
los mejores deseos pa tí y los tuyos!
besos
Adal
Veig que parlas de en Carretero aquest hiome es un resentit per que el van dimitir de conseller, apa noia que pasis bon diumengue que jo em vaic a fer teatre a la festa de la Verema de Artes.
Hola Zel, m'agrada la teoria de l'equidistància i hi estic d'acord, és molt entenedora.
El que actulament patim a Catalunya és un problema d'aillament i de despersonalitació, aillament perquè qui ens tindria que fer costat, son els primers que ens rebutgen que son es valencians i els illencs, i és que parlar de Paisos Catalans avui és una utopia; el segon problema és el de despersonalitació, segons quins grups polítics son com xaiets de Madrid, i és que fins que la majoria dels catalans no tinguem clar que el que volem i ens convé és l'independència, tant si som de dretes com desquerres, no tindrem res a fer, al final ni caixes ens quedaran, que ja van per feina amb la primera fase de fusions.
És un tema molt llarg per un sol comentari, bon diumenge.
jo ja no sé ni que pensar, em retiro a la meva closca a meditar, però molt i molt i molt eeeeeehhh! :( znif, ai!
Publica un comentari a l'entrada