us regalo un conte...

Això era una dona. Una dona sorda, però que molt sorda, tant, que no sentia res. Cada matí, agafava el seu fill, se’l posava a l’esquena i anava cap al camp a treballar. Tenia un camp de cacauets molt gran. Un dia, mentre treballava tranquil.lament, arriba un home. Un home tan i tan sord que no sent res, res de res. L’home buscava els seus xais.

-Mestressa, busco els meus xais. Les seves empremtes m’han dut fins al vostre camp. Que m’ajudaríeu a trobar-los? Els reconeixeré de ben segur. Entre ells n’hi ha un de ferit. Si m’ajudeu a trobar-los, us donaré el xai ferit per tal que us en serviu com us vingui de gust.

La dona, que no sentia res, però veia els gestos de l’home, li respon,

- Sí, és el meu camp. El meu camp arriba fins allà baix.

Ell segueix el senyal de la dona, i, per aquelles coses de la vida, troba, al final de tot, els seus xais. Content, refà el camí, i tot donant les gràcies a la dona, li ofereix el xai ferit.
Ella, però (recordeu que no sent res?) es pensa que l’home l’acusa d’haver fet mal al xai, i s’enfada.

-Senyor, jo no en sé res del que li ha passat al vostre xai, així és que ja podeu anar passant i doneu la culpa a qui us convingui, que el que és jo no els havia vist mai aquests xais!

Al seu torn l’home, sorprès de veure-la enfadada assenyalant els xais (recordeu que no sent res?), li respon,

-Doncs mireu, aquest és el xai que jo us he promès, no pas cap altre, he dit ben clar que us donaria el xai ferit i compleixo la meva paraula!

I la baralla puja de to, l’un crida i l’altre més, cadascú dient la seva fins que van acabar anant a veure el jutge del poble.

En aquell temps, el jutge era l’amo del poble i també de les paraules justes, i tenia per costum asseure’s a l’ombra d’un baobab, i entorn seu s’aplegaven tots aquells qui reclamaven justícia. Tothom es va apartar en sentir els crits, i la dona va parlar primer.

-Jo, senyor, estava tan tranquil.la al meu camp de cacauets treballant amb el meu fill a coll-i-bé, i ve aquest home, es passeja de dalt a baix i torna amb un xai ferit i me’n dóna la culpa a mi!!!

-Senyor! –diu l’home- Les empremtes del ramat m’han dut al seu camp, li he promés que si m’ajudava li donaria el xai ferit, i ara em demana un xai més gros, i no li puc donar de cap manera, i menys ara que s’acosta la festa dels xais!!!

El jutge s’aixeca. És sord. Sord com una perola. Aleshores li diu a l’home,

-Mira, no hi ha dubte que aquest minyó que porta la dona és el teu fill. S’assembla a tu tant com s’assemblen dues gotes d’aigua, així és que ja pots deixar de rondinar, que em sembla que no deus pas ser un bon marit. I tu, dona, te n’hauries de donar vergonya de venir aquí per una ximpleria com aquesta. Més val que torneu cap a casa i feu les paus.

Havent sentit el veredicte, la gent va començar a riure, a riure de valent, fins i tot els tres sords es van encomanar del riure dels altres, cadascú convençut que la raó era seva, i el jutge cregut que aquell era el millor de tots els seus judicis.

I digue-me, no us fa pensar en res? M'ha vingut al cap llegint el diari...