07 d’octubre 2009

us regalo un conte...

Això era una dona. Una dona sorda, però que molt sorda, tant, que no sentia res. Cada matí, agafava el seu fill, se’l posava a l’esquena i anava cap al camp a treballar. Tenia un camp de cacauets molt gran. Un dia, mentre treballava tranquil.lament, arriba un home. Un home tan i tan sord que no sent res, res de res. L’home buscava els seus xais.

-Mestressa, busco els meus xais. Les seves empremtes m’han dut fins al vostre camp. Que m’ajudaríeu a trobar-los? Els reconeixeré de ben segur. Entre ells n’hi ha un de ferit. Si m’ajudeu a trobar-los, us donaré el xai ferit per tal que us en serviu com us vingui de gust.

La dona, que no sentia res, però veia els gestos de l’home, li respon,

- Sí, és el meu camp. El meu camp arriba fins allà baix.

Ell segueix el senyal de la dona, i, per aquelles coses de la vida, troba, al final de tot, els seus xais. Content, refà el camí, i tot donant les gràcies a la dona, li ofereix el xai ferit.
Ella, però (recordeu que no sent res?) es pensa que l’home l’acusa d’haver fet mal al xai, i s’enfada.

-Senyor, jo no en sé res del que li ha passat al vostre xai, així és que ja podeu anar passant i doneu la culpa a qui us convingui, que el que és jo no els havia vist mai aquests xais!

Al seu torn l’home, sorprès de veure-la enfadada assenyalant els xais (recordeu que no sent res?), li respon,

-Doncs mireu, aquest és el xai que jo us he promès, no pas cap altre, he dit ben clar que us donaria el xai ferit i compleixo la meva paraula!

I la baralla puja de to, l’un crida i l’altre més, cadascú dient la seva fins que van acabar anant a veure el jutge del poble.

En aquell temps, el jutge era l’amo del poble i també de les paraules justes, i tenia per costum asseure’s a l’ombra d’un baobab, i entorn seu s’aplegaven tots aquells qui reclamaven justícia. Tothom es va apartar en sentir els crits, i la dona va parlar primer.

-Jo, senyor, estava tan tranquil.la al meu camp de cacauets treballant amb el meu fill a coll-i-bé, i ve aquest home, es passeja de dalt a baix i torna amb un xai ferit i me’n dóna la culpa a mi!!!

-Senyor! –diu l’home- Les empremtes del ramat m’han dut al seu camp, li he promés que si m’ajudava li donaria el xai ferit, i ara em demana un xai més gros, i no li puc donar de cap manera, i menys ara que s’acosta la festa dels xais!!!

El jutge s’aixeca. És sord. Sord com una perola. Aleshores li diu a l’home,

-Mira, no hi ha dubte que aquest minyó que porta la dona és el teu fill. S’assembla a tu tant com s’assemblen dues gotes d’aigua, així és que ja pots deixar de rondinar, que em sembla que no deus pas ser un bon marit. I tu, dona, te n’hauries de donar vergonya de venir aquí per una ximpleria com aquesta. Més val que torneu cap a casa i feu les paus.

Havent sentit el veredicte, la gent va començar a riure, a riure de valent, fins i tot els tres sords es van encomanar del riure dels altres, cadascú convençut que la raó era seva, i el jutge cregut que aquell era el millor de tots els seus judicis.

I digue-me, no us fa pensar en res? M'ha vingut al cap llegint el diari...

17 comentaris:

Thera ha dit...

I tant! I és que a fora dels contes no cal ni ser sord per no ser capaç d'escoltar-se els uns als altres! Sort que nosaltres, els del poble encara sentim ;)

Carme ha dit...

Em fa pensar que deu haver-hi molts sords...

I veig una foto preciosa a la capçalera...

Gràcies pel conte i per la foto.

Assumpta ha dit...

Però el conte acaba bé!! :-) (vull dir que riuen tots)

Com acabaran les notícies?

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Sords sí, però sense mala intenció, de fet la pagesa intenta ajudar al pastor, el pastor vol compensar a la pagesa, i el jutge fer justícia.

Sords però bona gent, a vegades ni els bons, si be sords, s'entenen.

El pitjor és quan et fan sentir el que es vol i t'ho creus.

Zel, guapa, petons.

garbi24 ha dit...

Per treures el barret, genial.
Llàstima que nosaltres no som sords i que quant tot acabi, em sembla que no riurem, doncs a sobre de robar els nostres diners, hem de pagar les despeses dels judicis de la nostra butxaca així com el forat que deixin l'hauren de tapar entre tots.

Marta ha dit...

Quantes vegades en política hi ha aquests diàlegs de sords...

Striper ha dit...

Hi han molts sords que a sobre es giren d'esquena.

XeXu ha dit...

Diuen que no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir. No sé en què estàs pensant, però si t'has inspirat al diari deu anar per aquí la cosa. N'hi ha molts que es fan el sord si això els convé...

McAbeu ha dit...

A mi també em sembla que el pitjor no és que siguin sords, sinó que ho són i actuen com si no ho fossin.
Al conte fa gràcia, a la vida real és una desgràcia.

Clidice ha dit...

Una bona faula, si senyora, però com han dit abans, té un punt de tendresa que no sé pas si s'adiu en aquest nostre món tan descarnat.

òscar ha dit...

Parlar i no escoltar, una actitut molt comú no sols en polítics, també en molts altres sectors de la nostra societat.

Una gran faula que m'ha recordat aquell joc infantil del telèfon.

rebaixes ha dit...

Sort que eren sords els tres, el mal hauria set ser-ne muts.
Ara, de política amagada... Buf, la que porta.
Et mereixes un premi, te'l dono jo
PREM- I, diuen que un va collir el premi i al estrènyer-lo al seu pot la I va vesar el puntet, uns varen creure que era or, altres sang d'ella, altres la lluna, i tants tantes coses més... I és que tots veiem el que potser ens interessa...
Et FELICITO, un conte amb PREM - I.
Un petonàs, Anton.

Edurne ha dit...

Tal cual, querida Roser, como la vida misma, es el pan nuestro de cada día: cada cual a su bola y no hay nada más!
Porca miseria!

Petons i abraçades, maca!

Julia ha dit...

El dia que tinguem la capacitat d'admetre que també nosaltres exercim moltes vegades de sords, potser podrem començar a treballar tots junts. Mentre continuem creient que tothom ho fa tot malament menys nosaltres...

GAIA ha dit...

Per desgràcia molta gent actua així però sense sords en realitat. Van a la seva bola.
M'ha agradat molt aquest conte. És per reflexionar.
Salut

Arare ha dit...

EeeeeeeeeeeeHHHHHHHHHHHHHH?

;)

el paseante ha dit...

M'ha agradat el conte. Els africans són bons ideant-los, tenen aquella saviesa antiga.