09 d’octubre 2009

es busca...

busco persona voluntariosa, amant d'estar a prop de la mainada, sis hores al dia, (menys 5 de preparació de tasques) amb un sac de paciència, molta alegria, bona veu i dosi d'humor per prendre's les coses com vinguin... ah, recomanable no patir de l'esquena, perquè és un constant aixeca't i recolza't... avui m'he acabat de convéncer que els nanos "d'avui en dia" necessiten cadascun una mestra per ell tot sol... què ho fa?
em sap greu no oferir recompensa ni sou, en tot cas en podem parlar...
és que no dono a l'abast, escolteu, són 26 i el darrer mai havia anat a l'escola...
bé, diguem que em conformo si algú m'entén... si teniu fills petitons, sisplau, ensenyeu-los d'alguna manera que ells no són el melic del món...

11 comentaris:

Assumpta ha dit...

Eps!! Com que no ofereixes recompensa ni sou? Però tu has vist tot el que demanes? :-))

Genial la teva frase final. Em sap molt de greu dir-ho. Jo no tinc fills i sembla molt fàcil parlar des de la meva posició, però estic amb nens i nenes des de fa tretze anys i cada vegada més es veu això que tu dius: els eduquen com si fossin el melic del món. Ells manen. Ells tenen tot el que volen. No reben mai un "No"...

Jo en tinc 8 al grup de catequesi, un d'ells amb bastant de retard. L'any que més n'he tingut ha estat 12

Així, entre 8 i 12 els podem "controlar"... Però fa tretze anys, amb 8 feia meravelles!! Feiem murals, pintàvem, retallavem, varem fer un pessebre amb figures de plastilina, una cova amb una capsa, jugàvem amb fitxes de cartolina...

Actualment no puc fer res d'això... El mínim del mínim. Algun joc d'endevinar alguna paraula, cantar (això els encanta), dibuixar una mica i prou.

Si jo amb 8 estic així... pensar amb 26... Un monument t'haurien de fer. Un autèntic monument. I ho dic ben sincerament.

Carme ha dit...

Potser posats a demanar fins i tot més d'una persona t'aniria bé... oi?

Ara... entedre't, t'entenem molt bé, Zel, d'això en pots estar segura.

Cesc ha dit...

Jo volia canviar de vida, quan torni m'ofereixes on dormir i t'ajudo, segur que n'aprenc molt d'ells, i de tu!

Arare ha dit...

t'ENTEEEEEEEEENC!!!!!!!!!!

t'entenc a tope, reina mora!

Ferran ha dit...

Crec que les persones voluntarioses que busques, Zel, haurien de ser cada mare i cada pare, fent una bona feina amb els seus fills. Sobre ells recau la responsabilitat de preparar els seus fills, de formar-los... i no sobre vosaltres.

el paseante ha dit...

Si has de confiar en els pares... Et recomano paciència.

Anònim ha dit...

Per entendre't he de tenir ganes d'estimar-te i demostrar que el pes de l'estimació no em resulta gens feixuc. T'imagines que t'escoltés arrossegant els peus i amb gest cansat? O tot sospirant (com qui no li queda cap més remei), talment com canta en Llach al disc "9" la cançó "Una finestra al mar" i just a l'inici?

-Per escoltar-te el meu interès ha de ser desinteressat!
-Per escoltar-te jo no he de tenir la sensació que m'he de
guanyar o merèixer la teva estimació.
-Per ecoltar-te tu has de tenir temps d'explicar-te.
-Per escoltar-te jo he de saber que sóc EL CENTRE DEL TEU PROJECTE (el melic del teu món, sí senyora!). El temps val molt, però la persona encara és més important que el temps!

-Per escoltar-me tu a mi, tu no has resoldre problemes sinó que deixar-me parlar per tal d'escoltar-los. Perquè si jo veig que escoltar-me a mi per a tu suposa una pèrdua de temps, jo callaré.
-No vull que siguis com sóc jo, perquè si ets com sóc jo què puc aprendre de nou?

Dedicat als pares, als educadors, als polítics, a la societat en general i evidentment a mi perquè no ens manqui mai les ganes de viure!

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Joana ha dit...

Poden ser esgotadors, no cal dir.ho.
T'has deixat una gran qualitat personal a la demanad, tu la tens, una gran vocació...
Jo sí tinc fills, ara de tant en tant el nèt i ho reconec, l'endemà estic petada..
Ja no tinc edat!

Anònim ha dit...

Joana, potser l'endemà estaràs "petada" (com dius tu) però potser ja no tens edat de posar cara de víctima.

A la meva àvia no la vaig veure vençuda en cap lluita!

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

sanset i utnoa ha dit...

Jo m'oferiria encantada a donar-te un cop de mà, però no dono a l'abast en lo meu!

utnoa

Ada ha dit...

Quanta raó tens Roser! Hi ha dies que són així, però... i la alegria que et dóna veure'ls somriure?
Però si, tens raó, estàn molt mimats, i acostumats a que els riguen les gràcies!