El recorda bé el dia que va veure la llum per primer cop. Té la seva careta gravada a la memòria, els seus cabells rebels, tot barrejat amb un dolor rabiós després d’un part que va deixar més ferides que les habituals.
Es va esquinçar quelcom més que el perineu, però ella encara no ho sabia. Van ser dies durs, molt durs. Sovint, mentre l’alletava, sentia com si un animal ferotge rosegués aquella zona sensible i dolorida. Rodolaven les llàgrimes galtes avall i es mossegava els llavis fins a fer-se mal, però inevitablement havia de deixar el nen sobre el llit i passejar furiosa després de prendre un, dos o tres calmants que tardaven a fer efecte. Es mirava el nen amb una sensació desconeguda, com volent sense poder escurçar distàncies.
Al cap d’una estona, reprenia el fill i l’acaronava, amb un sentiment confús d’impotència, mentre una guerra sorda es lliurava al seu cor, presoner de l’amor i el dolor barrejats en onades furioses.
Potser això, aquests pocs dies de lluita interna van marcar la criatura per sempre, mai ho sabrà.
Potser, per això, ara sent que ha d’explicar moltes coses al seu fill.
9 comentaris:
Aempre sentim un compromis i un deure incomplñert amb els fills per aixo som pares i mares.
Està bé, que les expliqui... i tant que sí! explicar coses als fills sempre està bé i més si són tan compartides com aquestes.
Aquest inici ja m'ha enganxat amb força... espero impacient la continuació d'aquestes memòries.
Bona nit, maca!
M'has deixat amb un "ai" al cor...
La protagonista dels meus records no va ser capaç de resistir i es va passar als biberons. Tant de bo hagués lluitat fins al final...
jorrrrr! que dur! si jo fos la filla m'agradaria saber aquestes coses, em sembla... B7s, guapa!
com l'Arare, la meva protagonista no va suportar el dolor. seguirem amatents :)
no pots guardar res dintre.....encara que faci mal tot s'ha d'explicar
És un escrit dur, aquest. Esperem que aquest inici no marqués el fill per sempre. Segur que no.
Sovint ets dura escrivint. Però ja ens va bé.
Publica un comentari a l'entrada