800

A la mare he d’agrair la seva tossuderia en ensenyar-me a llegir ja abans d’anar a l’escola. Amb quatre anyets diu que llegia el diari.

.
Ella ho diu, jo no sé si creure-m’ho, perquè del meu record més tardà, no tinc cap imatge de diaris a casa. Clar que, quan jo era petita, moltes coses les embolicaven amb paper de diari. Jo era de les que anava a comprar i em servien amb una paperina de paper marró les coses a “granel”, com deia ma mare. Jo demanava 3 unces de sucre, mitja lliura de farina o d’arròs, perquè els llegums els teniem de l’hort de l’avi.

.
Però això dels records és tan subjectiu... mai saps si els tens i són teus, o els sents teus de sentir-los explicar...
Recordo, això sí, anar a comprar carbó per l’estufa, i ara m’explico perquè a “Cal carboner” sempre hi trobava un home de pell negrosa, com de sutge posat als porus, tenyit, fosc de manera permanent.

.

Molts anys vaig haver de sentir rondinar la mare dient-me que quedaria cega de tant llegir.

Coi, mama, si tu en tens la culpa! Això li dic ara quan parlem d’abans i riu.

.
No reia pas, no, quan volia que vigilés els meus germans i jo no apareixia ... sempre em trobava prop del galliner, amagada amb un llibre a les mans. Era, com ara, rebel de mena i em feia enfadar haver de creure el que ella em manava.

I no m’agradava haver de fer de mainadera, que sempre es queixaven de tot (com es nota que sóc la gran de casa) A mi que no m’emprenyessin i em deixessin llegir...

.

Em vaig empassar tots els clàssics d’històries “selección”, els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Dumas, Melville, Defoe, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Hoffmann, Andersen, Carroll... Em va costar molt llegir aquelles "Mujercitas" i les "Sissi" no les acabava...

.

I és que per les meves mans van passar tots, em sembla, des dels clàssics juvenils, fins les biografies i els contes. Però a canvi de tant llibre, pels temps que corrien, vaig renunciar (joisament, tot s’ha de dir) a les joguines dels reis.

.

I perquè tant “remember”?

.

Doncs la cosa va així: aquest és el post número 800, i per celebrar-ho, penso escriure el proper en castellà, apa, per tancar la boca a tots aquests lletraferits quixotescos (consti que el Quixot em va agradar molt), que pensen que els catalans no tenim fluïdesa, ni vocabulari ni facilitat per lligar una història amb gràcia i correcció escrita en la llengua colonial. He dit.

.

No és temps de fer propostes, que anem treient el fetge per la boca amb les convocatòries blocaires, que si no, us convidava a celebrar el 23F, fent un relat curtet i senzill, imitant les sinistres transmisions que anaven fent, de les vostres vivències d’aquell dia (si ja havíeu nascut, que molts no), i tot en la florida llengua de l’imperi. Apa.
.