30 de març 2010

Et vaig veure al cafè

Et vaig veure al cafè.
Covardament hauria girat l’esquena, perquè sé, ho sé del cert, que hi ha ferides que mai curen.

Sempre seràs el meu passat, i així és com ho vull.
Et vaig veure al cafè però no vaig recular.

Mandrosament els peus em duien a la taula, mentre el cap deia que no. Serena, et vaig mirar, ja sense por.
Ei! – em vas cridar- Quant temps!
Vint-i-set anys. Mesquí. Cínic. Això ho vaig callar, i els ulls no ho deien. Et vaig oferir un somriure i la galta pel petó, la mateixa de la teva darrera bufetada.
.

.
.
Participació en el projecte LletrAtura, mireu aquí

:

18 comentaris:

Barbollaire ha dit...

malgrat les passes en silenci, sempre vinc, carinyo.

és un gran relat. com sempre, un xic més enllà.
com sempre, per no deixar-nos indiferents.

una bosseta de petons dolços, nina
:¬)***

Toy folloso ha dit...

Dimetralment diferents, m´entossudeixo però, a veure un lligam entre el teu post i la primera part del meu......

estrip ha dit...

amarg com el cafè

joanfer ha dit...

Hi ha ferides que no curen mai...
Bon relat! ;)

Violeta ha dit...

Contundència a flor de pell... N'hi ha tantes que podríem parlar-ne...

Una abraçada, Zel.

Anònim ha dit...

Un relat dur i colpidor. Hi ha persones amb qui millor no tornar a coincidir.

Júlia Zabala ha dit...

uissssss... millor que no hagués anat a saludar... B7s!

Musafir ha dit...

Bo, què dir després de llegir el teu relat...
Dur; aspre... en fí.
Fantasmes d'un passat que volem oblidar.

Petons,

pep ha dit...

Senzillament, molt bó.

novesflors ha dit...

Les contradiccions de l'ésser humà i l'amargor d'algunes relacions.

mar ha dit...

quina contradicció entre els peus i el cap...
i és que en el fons som éssers ben contradictoris tots plegats...

petons!

Elfreelang ha dit...

Bufa quin relat!!! directe i ben escrit...això de la galta...colpidor!

Jordi Guerola ha dit...

Molt, molt bonic, moments que perduren...

Sergi ha dit...

Caram, que contundent, però bo com una mala cosa. Molt de mèrit les històries que s'estan escrivint amb tan poc marge, aquesta m'ha agradat molt!

Henry The VIII ha dit...

SuperZel,

És el problema de no viure en grans metrópolis, ens podem trobar amb algú que no volem en qualsevol moment. Però amb qui volem no passa sovint. La torrada sempre cau del cantó que està sucat. ¡Hay que joderse!

M'ha agradat el post. I like the blogs that someone mades from the from the bottom of the heart.

Petonets

Filadora ha dit...

Ple de missatge! Un text genial!

lolita lagarto ha dit...

L'he trobat un bon relat, ben lligat, poques paraules que diuen molt, enhorabona!

Ada ha dit...

Tenies que haver-li tornat la galtada, però doble: del dret i del revès!