24 de març 2010

no us sembla que ... (quan tot és tan difícil)

...si més no, jo em sento així, com empenyent muntanya amunt una gran pedrota...
i si m'ho miro d'un altre cantó, és ben igual, com aguantant una pedrota enorme per tal que no caigui...
tot això comptant que no gaudeixo d'eixa musculatura, ni física, ni mental...

16 comentaris:

Toy folloso ha dit...

Si fas pujar la pedrota al cim d´aquest puig on hi ha l´hotel d´Albons, no la deixis anar cap a l´altre costat, que em xafaries!.

Jua, jua.

Magda ha dit...

La meva (meves) musculatures estan força més atrotinades que les teves i la pedra realment es grossa, però si em deixes un raconet... només cal que si cau ens apartem i apa som-hi de nou a tornar a empènyer amunt. Cansa eh? Però, viure descansat és tan poca solta! I reservar-te perquè no et caigui al damunt és una llei de supervivència, els herois per a les novel·les.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Zel, et considero prou intel•ligent i capaç per dissenyar una estratègia o una màquina per vèncer el pes d’aquesta pedra. Nena, tu vals molt.
Petons.

kweilan ha dit...

Ànims, zel!! Ja arriben uns dies de descans!

XeXu ha dit...

Saps, jo avui em sento com si la pedra m'hagués caigut a sobre. De fet, en certa manera, ho ha fet. Ja no l'aguanto, ni l'empenyo cap amunt.

Efrem ha dit...

potser no gaudeixes de tal musculatura, però amb aquest nervi que tens, no tinc cap mena de dubte que les pedres no hi ténen res a fer amb tu. ànim i abraçada ;D

rebaixes ha dit...

Hi han pedres contra la voluntat que son pessadísimes, i has de resistir si no vols quedar aixafat per elles... Quin exemple em portes avui, volguda, estimada ZEL, la meva ZEL
Una abraçada Anton

garbi24 ha dit...

No et preocupis....gira la foto un quart de volta i veuràs com aquest home apreta la pedra baixada avall, et sentiràs millor al moment.
Prova-ho!!!!! va..... ara....a que esperes.....

sànset i utnoa ha dit...

Ha de ser bastant pesat!
Jo la deixaria anar coster avall...

*Sànset*

Té la mà Maria - Reus ha dit...

per mes difícil que sembli, cada primavera neix la flor del avellaner i torna l'esperança, que florit que m'ha sortit germaneta

petons, tens el blog molt maco

Albert B. i R. ha dit...

Quan menys t'ho esperis, les forces tornaran i podràs empènyer aquesta pedra fins a dalt de tot i superaràs els entrbancs. Molts ànims!

novesflors ha dit...

No sé quina musculatura tens però ets forta, vull dir que tens coratge i empenta.

Ada ha dit...

Vinga, no penses que sempre pots fer de Sísifo... a vegades a l'altre costat no hi ha pendent, i si que anem fent poquet a poquet, xino-xano...
Ànims!!!

Si et serveix de consol jo em sento com la pedreta xicoteta que està xafant aquest tiarró amb el taló dret...

josep estruel ha dit...

Hola Zel.
Perquè has d'empènyer tu sola?
O aquell sol....
O jo sol....
No serà millor entre tots com l'estaca de Llach.

Un petó.

rits ha dit...

si! jo em sento ben bé així!!! algun dia trobarem la força per empènyer-la! ànims!!

Joan ha dit...

Encare no he llegit aquest post, però em plau fer-te un regal (i, vet a saber perquè, trobo més urgent el regal que no no pas la lectura): http://www.youtube.com/watch?v=7YRuNrrbXqE (em sembla que t'agradarà. BONES VACANCES!!)