tinc davant meu flors d'ametller,
fetes de bits, enganys de llum...
no sento el cant de cap moixó
ni l'escalf del sol pot desfer el glaç
humit i llòbreg és encara el meu món
fregant l'abisme del neguit sense consol
em criden fort els fondals negres,
m'atrau el buit de no ser res...
i tinc dins meu un blanc de dol
de fred d'hivern...
no puc, encara no,
deixar passar la primavera
la dama s'esmuny, deler de d'altres llars
(l'espanto, sap de la meva por)
que a casa, encara no és el temps de les cireres.
11 comentaris:
Bona nit de poesia, zel!
va..vinga...deixa-la passar!
:)
una abraçada!
Bona primavera, Zel!!!!!!!!!!!!!!!
M'agrada el poema. Si encara no és temps de cireres ho serà d'una altra cosa. Cal gaudir en cada moment de la natura.
Quines flors més boniques...
No encara no és temps de cireres, no cal córrer tot al seu temps!
Una abraçada
M'agradaria poder escalfar una mica aquest gel. Però sé que poc a poc es fondrà, com tot, al seu temps. Sabem que podrem tastar cireres, no tantes ni tan bones com voldríem, però sempre hi ha alguna cirera que s'esmuny sota la porta i un xic de vermell damunt cada taula.
LLàstima que avui ens aixequem altre vegada amb pluja i desllueix tots els colors
ja és primavera!
Auvarques al carrer!
*Sànset*
No sé si són atmetllers els arbres hem vist florits aquest matí anant a escola amb la meva filla però ella s'ha sorprès que els pètals hagin caigut amb la pluja i encatifessin el terra.
Llàstima que no tinguéssim temps de parar a mirar-ho amb calma, l'explicació li vaig haver de fer a corre-cuita.
Preciosos bits acolorits, bonica imatge que ho diu tot. Ha arribat la primavera!
pero tens el que tens que pot ser la teva felicitat si esperes a coronar la muntanya alta... Ja vindran com mugronets les cireres que et posaran galtes roges i ulls espurnejants. Anton.
Zel, la natura té temps per tot. Encara que arribi tard a alguna cita.
Isabel
Publica un comentari a l'entrada