S'acosta el vespre. La foscor li porta els pitjors malsons i la més quotidiana de les seves realitats.
Sent el soroll de les claus, la porta que s'obre, la salutació educada... el desgraciat de dues cares, amable, humil i rialler amb el món de fora, monstre violent i brutal passada la frontera de la porta de casa. Tant li fa el que ella faci, neta o bruta, atenta o absent, els cops arriben puntuals, ben posats on no es vegin.
Avui ha dit prou.
Ell entra, ella l'espera. Avui, freda i segura, ha escampat un bidó de gasolina al terra del menjador.
Ell entra, ella l'espera, asseguda i amb una mitja rialla. L'encenedor va a terra. El seu judici final arriba enmig del foc. La llum de la llibertat eterna.
11 comentaris:
C...
M'has deixat sense paraules, Zel!
D'una vegada per totes...
Esborronador!
Uf! Em pregunto si no hi havia una solució menys agressiva. Pel terra del menjador, vull dir.
Fort, molt fort i per desgràcia, molt sovint ho podem veure.
És una situació molt trista i desesperada.M'he quedat com la Carme sense paraules.
No sé si és un fet imaginari o algú pensa fer-ho, abans cal buscar ajuda.
Bona tarda Zel.
uffff..nena!
una abraçada
doncs sí... de vegades vindrien de gust algunes decisions dràstiques.. :(
Os pedrer!! Quina desesperació ha de sentir algú per arribar aprendre una decisió així. I que trist...
A això els cristians en diuen "fuego purificador".
*Sànset*
Un relat molt potent, zel
Publica un comentari a l'entrada