10 d’abril 2010

escalfament global


S'acosta el vespre. La foscor li porta els pitjors malsons i la més quotidiana de les seves realitats.
Sent el soroll de les claus, la porta que s'obre, la salutació educada... el desgraciat de dues cares, amable, humil i rialler amb el món de fora, monstre violent i brutal passada la frontera de la porta de casa. Tant li fa el que ella faci, neta o bruta, atenta o absent, els cops arriben puntuals, ben posats on no es vegin.
Avui ha dit prou.
Ell entra, ella l'espera. Avui, freda i segura, ha escampat un bidó de gasolina al terra del menjador.
Ell entra, ella l'espera, asseguda i amb una mitja rialla. L'encenedor va a terra. El seu judici final arriba enmig del foc. La llum de la llibertat eterna.

11 comentaris:

Carme ha dit...

C...
M'has deixat sense paraules, Zel!

Violeta ha dit...

D'una vegada per totes...

Elvira FR ha dit...

Esborronador!

XeXu ha dit...

Uf! Em pregunto si no hi havia una solució menys agressiva. Pel terra del menjador, vull dir.

Joana ha dit...

Fort, molt fort i per desgràcia, molt sovint ho podem veure.

Pere ha dit...

És una situació molt trista i desesperada.M'he quedat com la Carme sense paraules.
No sé si és un fet imaginari o algú pensa fer-ho, abans cal buscar ajuda.

Bona tarda Zel.

sargantana ha dit...

uffff..nena!

una abraçada

nimue ha dit...

doncs sí... de vegades vindrien de gust algunes decisions dràstiques.. :(

fada ha dit...

Os pedrer!! Quina desesperació ha de sentir algú per arribar aprendre una decisió així. I que trist...

sànset i utnoa ha dit...

A això els cristians en diuen "fuego purificador".

*Sànset*

Magda ha dit...

Un relat molt potent, zel