roses de paper de diari...i irreverència

Passada la festa de rigor,
celebrant abans i després dies de tot,
la terra o la lluita,
queda a l’aire un desig de més,
que ens cal poder omplir els buits
amb proclames o desficis,
recordant passats o treballant futurs...

A mi m’han regalat un llibre d’aquells que no trobes a les parades de Sant Jordi, i és això el que m’agrada, saps? Hi ha coses que són de mal entendre, com ara que parlem de l’enderroc en que s’ha transformat el nostre dia a dia, i l’espectacle de milers de roses que demà seran deixalla, o, si hi ha sort, ompliran el petit recipient de compostatge.
.
Em sento irreverent, i segur que em diran malagradosa, però en tinc el cor ben ple de sentir-me contradir-me a mi mateixa, ai, avui festejo i demà ploro, avui joia i senyera, demà ràbia, o encara més, adormir-nos en un mar de complaença... I que bonic, encara som una terra viva, i la cultura i ... hi ha coses que no poden ser flors d’un dia.
.
La passejada mudada dels senyors efímers, els politiquets, sindicalistes, s’ajunten tots en fervent sardana, encaixades de mans, i pels del fet (sigui festa, sigui llibre), les entrevistes, les flors a les pedres de record, els qui escriuen a preu fet, tot esperant el dia de la gran puixança, ... i signaré, o que famós, i quina sort, la seva lletra en el “meu” llibre... banalitats d’un món inexplicable, quan tocaria sortir al carrer per ensenyar que això no és un teatre.
.
En tal diada, ningú es passeja pels ravals, que n’hi ha arreu, no recorden pas els qui amb tants diners farien bullir l’olla, ni volen saber que d’això no es fa pas una terra, ni un país, que no n’hi ha prou, que qui vol fer senyal d’amor, també pot regalar una rosa de paper de diari, i regalar un llibre dels que dormen a les lleixes, potser regal de fa molts anys, i donar-li nova vida.

.