Més val tenir por, o donar sortida a la ràbia?
Por de perdre...què? La por malentesa paralitza, adorm, incapacita. Quan tants ho estan perdent tot, poc més queda per perdre.
L’únic que no ens podem permetre perdre és la dignitat i l’esperit de col.lectivitat que salva i distingeix la persona.
Por de perdre...què? La por malentesa paralitza, adorm, incapacita. Quan tants ho estan perdent tot, poc més queda per perdre.
L’únic que no ens podem permetre perdre és la dignitat i l’esperit de col.lectivitat que salva i distingeix la persona.
La ràbia de molts, no canalitzada, mastegada i presa com a píndola inevitable, ens mena sense sortida a un futur potser previst, però no pas per això just i acceptat com a únic remei al mal global que sembla ineludible. Potser ho és a curt termini, no tenim les eines per luitar contra tant poder... o sí?
Com a persona, com a mestra que sóc i em sento, sé que hi ha d’altres camins sempre, sempre i en tot. Només faltaria que tot ho donessim per fet i no busquessim alternatives. Només faltaria permetre que només els millors i més ben dotats anessin endavant. Això val també socialment, per damunt de totes les petites misèries.
Donem voltes en un cèrcol que no ens duu enlloc més que a rondinar sense saber trobar la força primigènia de l’ésser humà en la lluita contra els elements. Tornem a trobar aquell esperit de supervivència!
Com a persona, com a mestra que sóc i em sento, sé que hi ha d’altres camins sempre, sempre i en tot. Només faltaria que tot ho donessim per fet i no busquessim alternatives. Només faltaria permetre que només els millors i més ben dotats anessin endavant. Això val també socialment, per damunt de totes les petites misèries.
Donem voltes en un cèrcol que no ens duu enlloc més que a rondinar sense saber trobar la força primigènia de l’ésser humà en la lluita contra els elements. Tornem a trobar aquell esperit de supervivència!
Canalitzem la ràbia cridant noms, abominant de polítics que no són res, ni res o ben poc poden decidir. I què en traiem? Res! Som nosaltres, els sense nom, la gran massa social aparentment grisa qui fa la força i el treball, qui deixa cada dia un bocí de si mateix per no deixar enfonsar el vaixell.
Ens poden canviar cent vegades el timoner, però tenim els rems. Decidir si els rems van on volen o on volem nosaltres, hauria de ser fàcil. Llarg serà el camí del nostre acord, però l’hem de trobar. Si treballar és la nostra força, no podem abaixar el cap donant-los tot per la menjadora. Hem d’anar on volem. Deixem les paraules de ràbia i fem de l’acció el canal de sortida. Mentre quedi una fusta per salvar-nos, que sigui nostra.
Ens poden canviar cent vegades el timoner, però tenim els rems. Decidir si els rems van on volen o on volem nosaltres, hauria de ser fàcil. Llarg serà el camí del nostre acord, però l’hem de trobar. Si treballar és la nostra força, no podem abaixar el cap donant-los tot per la menjadora. Hem d’anar on volem. Deixem les paraules de ràbia i fem de l’acció el canal de sortida. Mentre quedi una fusta per salvar-nos, que sigui nostra.
Escampeu la brama, unim l’esforç. No busquem en els nostres iguals, (vinguin d’on vinguin) els culpables. Són altres, i a ells cal aturar sense por de perdre, que gairebé ho tenim tot perdut.
10 comentaris:
Una reflexió brutal, zel!! Sóc dels que encara somien que no ho tenim tot perdut... Que encara podem fer coses junts per preservar aquesta dignitat, i sense por. Potser ens cal primer saber agafar-nos de la mà sense por i caminar junts...
Gràcies per remoure consciències! ;)
Petons i bon cap de setmana.
M'ha encantat la frase del timoner i els rems. En una democràcia, se suposa, la darrera paraula l'ha de tenir el poble. Ara, però, la tenen els quatre que tenen calers i ens fan anar per on volen. I justament per això, pk en són uns pocs, pk no ens hi enfrontem d'una vegada?!
A mi em sembla que el que passa és que hem deixat de creure possible aconseguir el millor que tenim, les idees i els valors que molts continuem considerant vàlids, però no creiem en la possibilitat de fer-los realitat. No creiem en nosaltres ni en la nostra força, estem decebuts de com ha anat tot i moltes vegades caiem en la trampa de dubtar de nosaltres mateixos.
Diem que el poder corromp i és cert, em nego a creure que tots seríem tan indignes com els nostres governants.
Fins que no tornem a creure en que és possible fer-ho millor, que encara som a temps de fer les coses bé i no dubtem tant no ho aconseguirem.
Dubtar és digne d'intel·ligència sempre menys en aquest cas, quan l'acció ens demana no s'ha de dubtar, s'ha de creure en el futur, en un futur millor.
Noia deunido las teves paraules i el que es desprend de elles , m'agradat la metfora del timo i els rems.
em sembla una reflexió excel·lent, però no oblidem mai que aquests que insistim en dir-ne "ells", també són nosaltres. Cal treballar sempre amb la certesa que un % sempre serà candidat a ser "ells", perquè sinó és negar-nos la naturalesa humana. I ser utòpics si, però no cal ser beneïts.
Doncs au som-hi endavant amb els rems i les veles i el timó ben ferm....una bona reflexió Zel que subscric del tot ( jo estic a secundària -és a dir també sóc profe)
curiós paraula de comprovació "parbula"
Com sempre, molt encertada.
Avui jo he deixat anat la ràbia, ja en tenia massa de concentrada.
Sempre hem de buscar camins alternatius, ni la por ni la ràbia descontrolada. Per més que costin de trobar, hem de continuar buscant. I jo crec que cada cop ens costa més... però tens raó hem de continiar buscant.
Saludos, Zel.
De tus palabras se deduce el mismo malestar que nos ocupa a muchos. No por la pérdida de poder económico, sino por la impotencia que nos embarga. Habrá que ponerse las pilas y exigir que cantamañanas , explotadores y especuladores no campen a sus anchas. Si se establecieron medidas mediambientales para protegernos, por qué no podemos hacer lo mismo con el cáncer de los "mercados", paraísos fiscales y la corrupción.
Un abrazo.
Genial Zel, un pensament molt positiu i que suposa l'inici de tota lluita: l'esperança... i amb esperança no hi ha por!
Publica un comentari a l'entrada