qui va parir els economistes? hauria d'haver premut el canal del part (per no dir-la més grossa)

Allò que m’indigna és l’entronització de les mesures “anticrisi” argumentades ad infinitum per enaltits i afamats experts economistes. Diria suposats, perquè ara en surten de totes bandes. Ahir escoltava el sr Niño Becerra al mati a la ràdio. No és que jo no pugui entendre determinats raonaments sobre les exagerades despeses que s’han fet al sector del funcionariat, fonamentalment alts càrrecs d’aparador. No és que jo no estigui capacitada per entendre que s’ha viscut fora de límits, i que tots, qui més qui menys, ens hem endeutat. No és que jo no pugui entendre que cal estalviar per pagar un deute que ens expliquen com allò que els bancs i l’estat ha demanat per sostenir un estat de benestar, que cal tornar (ara també sé que juguen amb això per acollonir el personal i fer-nos callar) Sé que si pogués organitzar els calers, els repartiria molt diferent.(Jo treballo igual que molts diputats, i també m’enduc la feina a casa i tinc responsabilitat, cony, i jo rebo i ells no).

El que m’indigna de manera especial, és el gran acord que hi ha en posar per davant plantejaments que trenquen de manera flagrant la pau social. Tota la lluita d’anys, els drets, la defensa dels treballadors, se n’ha anat en orris. Guanya el “Monopoly” i se’l prenen com el joc que és.

Sentir com es demonitza que l’estat vetlli pels desfavorits, pels serveis públics, per les famílies, per les pensions a tots nivells em treu de polleguera. El tal Niño Becerra, com a professor/catedràtic de la Pompeu Fabra va dir sense cap vergonya que ara mateix, no cal garantir les pensions, quan són una “rèmora” dels anys en què els pensionistes sobrevivien pocs mesos a la seva jubilació. Poc importa que hàgim pagat dinerals dels nostres sous, el futur és com a Amèrica, paga si vols sobreviure a la teva jubilació.

Ara, també diu, ens hem d’espavilar. pel que fa al dret d’igualar oportunitats en els estudis, ell afirma sense vergonya que s’anirà a la caça dels “megacraks”, que aquests serien els qui comptarien amb possibilitats de subsistir en els estudis i tindrien totes les facilitats.

Aquest tipus es va carregar sense cap vergonya la necessitat i els principis del sindicalisme, per ell, això no cal, despesa inútil, perquè el món no necessita defensa dels treballadors. I evidentment, els pensaments “d’esquerra”, són ara passats de moda, coi, que diu que ja no som en temps de la revolució industrial.

D’acord que potser no són com els voldríem, però són com els fem, perdut com hem perdut l’esperit de lluita. Serà un crak, el tipus aquest, però és un grandíssim pseudoprofeta que ens va acostumant a un missatge elitista, (calla i conforma't, i prepara't que hauràs d'estar molt pitjor!) i ens predica un món on més de la meitat dels que ara som gent normaleta, entrarem en la pobresa més absoluta, i aquest nou ordre, a ell li sembla normal i necessari. Necessari per tal que les grans economies tirin endavant.

Doncs sabeu què? Que calli i penqui, i pensi en sortides equitatives, que afavoreixin els necessitats, que trobi solucions per qui menys pot arribar a guanyar, que se les enginyi per trobar possibles alternatives, enlloc de tant garlar a les teles i a la ràdio ( ho deu cobrar?) demanant només que prescindim de tot el que ell segur que té ben guardadet.