27 de juny 2010

records que perduraran (o surrealisme escolar)

quan els alumnes que vas tenir a cicle inicial, que acaben ara batxillerat et conviden a sopar...
i pots abraçar afectuosament (vaja quina cara, típic, jo sempre fent ganyotes) els nens que ja no ho són i a qui tant recordes...

quan el director toca la guitarra i canta bocins de l'Elvis i un blues improvitzat i arrenca aplaudiments...
i el profe de filosofia toca la bateria "en olor de multitud",
quan junts cantem "fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa lluuum"
pots anar a dormir dient que ja ho has vist tot...o gairebé!
.

15 comentaris:

Ferran ha dit...

Súúúper bonic, Zel :)
Suposo, però, que després d'anys i anys fent de mestra, veient passar nanos i més nanos per la teva àula, a algun si deus oblidar, no? En qualsevol cas, molt maco retrobar-se'ls anys després, això segur.

PS: Ens veurem a Berlin? ;-)

Striper ha dit...

Coi nena amb ganyotes i tot estas molt guapa.

Thera ha dit...

Tota una festassa, això està clar! I una pila d'emocions...

Jesús M. Tibau ha dit...

fantàstic, una bona mostra de bon rotllo. Que duri!

Elvira FR ha dit...

Els finals de curs són l'hòstia! Les emocions....molt macos els alumnes....després se'ls enyora una mica...amb els maldecaps que de vegades donen!

Albert B. i R. ha dit...

Una escena així no l'he viscuda mai. Això és senyal que vas fer molt bé la teva feina.

XeXu ha dit...

No vegis el director i el de filo, quina marxeta devien posar...

novesflors ha dit...

Quan això passa és que teniu un centre escolar que val la pena.

GURMET ha dit...

I de sopar que us van donar?

zel ha dit...

Us he de dir que ens vam emocionar tots una mica... aquests nanos, dels quals en falten uns quants (el que sap greu és aquells que no acaben) amb viure amb nosaltres uns inicis especials, eren un grup "complicat", però finalment queda una cosa clara, els caràcters costa que canviin...

I el sopar, de catering! No hi va haver sarau de cuina, de dret a disfrutar!

CALPURNI ha dit...

Emocions com aquestes fan oblidar mil disgustos quotidians de l'escola.

Carme ha dit...

Que emocionant i que bonic, Zel!

M'encanta que passin aquestes coses!

Enhorabon! segur que t'ho mereixes, bé... potser hauria de dir us ho mereixeu ... ja que veig que la marxeta la posaven altre profes...

zel ha dit...

Si, fan oblidar disgustos...momentàniament, Calpurni!

Carme, en aquest cas, sé que el mèrit és dels nois i noies, ells van tenir la pensada, però segur que alguna cosa de bo recorden...

nimue ha dit...

oooooooooooh!!!!!! :))))))

Núr ha dit...

Quina il·lusió ha de fer veure'ls al cap dels anys! :D I que et convidin al seu sopar ha de ser una passada, ja que no es convida qualsevol profe! :D

Com diu el XeXu, quina marxa, el director i el de filo!!