nosaltres i ells

per molt que patim, per molts problemes que tinguem, per molts greuges que ens fan tenir mala sang, hauríem de ser capaços de gaudir de les bones coses que encara a molts ens queden, un sostre, una reserva al rebost, una certa seguretat en què veurem demà, i potser hi serem tots, i potser no haurem perdut la meitat de la família, i veurem les cases dempeus, i no haurem de barallar-nos per un sac de farina...

és molt trist, que siguin capaços de gastar bilions en armes, en foteses inútils i quan hi ha desgràcies infinites, inimaginables (més de 3 milions de nens poden morir ara per malalties derivades dels aiguats...), llegeixis coses com aquesta,

"Un portavoz del Ejército paquistaní ha suscrito esta petición: "Hay muchísimas zonas a las que sólo podemos llegar con helicóptero. Sin duda necesitamos más aparatos". La comandancia está empleando actualmente 60 helicópteros propios en las tareas de rescate y asistencia, mientras que otros países también han donado algunas unidades, como EEUU (19) o Afganistán y Emiratos Árabes Unidos, cuatro cada uno."

Com pot ser? Milions de persones i no arriben a tenir 90 helicòpters per ajut? No ho entenc. Diu, que, paradoxalment, reben més ajuts directes d'aquells que anomenem genèricament talibans, (ens han ensenyat a veure'ls com l'eix del mal), que no pas de l'estat. És evident que cap govern pot fer front a això. Ni els totpoderosos EEUU van mostrar eficàcia quan el Katrina, i doncs, com se'n poden sortir allà?

Ja sé que no ens podem donar cops al pit cada vegada que hi ha una gran desgràcia. El que m'espanta és que mitja humanitat es fa inmune al patiment dels altres. Això em fa por. Molta por. La deshumanització global, que aquesta sí que és cada vegada més certa. Perquè l'altra globalització és l'engany més gran dels darrers segles. Abandonats a la sort de trobar ajuts en iniciatives personals, ONG'S, que els estats estan per d'altres coses, entre elles, salvar els seus grups de poder. Merda de món.