27 d’agost 2010

un deute i dos contes

Tenia un deute pendent, agrair a Tumateix llibres el premi que em va tocar. Mira que li vaig dir, que a mi ni tan sols em queia la sort quan a l'escola rifaven cromos i ara, vés per on, tot això!!!
.
Estic molt contenta. Si voleu disfrutar de veritat amb les auques, aneu aquí, hi ha artistes de veritat, això meu va ser la sort! Altra vegada, gràcies.
Ara, els contes del convit!
.
Dos contes! Estic molt contenta, la veritat. I això que encara no és 29 d'agost, quan celebro 3 anys del primer comentari en aquesta casa.
.
El primer ve d'en Mateo. Ell és un mestre dels que fan falta, us recomano molt especialment que passeu per casa seva, escriu molt bé des del cor.
El seu conte comença així:
.
Tres amiguitos y el lobo
En un país, no muy lejano, cohabitaban, no sin problemas, pero sí muy distanciados, tres príncipes, que gobernaban su propio principado. Su padre, el Rey, les había cedido todo su reino repartiéndoles las tres regiones que lo formaban.Sin embargo, la recaudación de impuestos seguía ostentándola el viejo monarca.Cada año, una comitiva real hacía turismo recaudatorio. El anciano visitaba a sus hijos y pasaba una temporada en las distintas cortes principescas.La noche anterior a su marcha, en la cena de despedida, a los postres, solía escribir en un trozo de cuero la cantidad que debería depositar en el arca cada príncipe.Éstos, si se trataban, era sólo por sus intereses. Había mucha rivalidad entre ellos, pues pensaban que sus aportaciones eran siempre mucho más grandes que la del resto. No obstante, tenían el compromiso de reunirse unos días antes de empezar a pagar sus impuestos a los recaudadores del rey.
.
El segon ve d'en Vicicle. Com em va costar lligar el vici amb la bicicleta, valga'm déu! Però si aneu a casa seva ho entendreu. I si llegiu el conte encara més.
.
Comença així:
.
Els tres porquets
Bé, ja heu sentit, la mare ens despatxa. La teníem ben farta. I ací som, al camí. On anirem ara? es preguntaven els tres porquets. Doncs a mi el que menys em preocupa és on anirem, la veritat, sinó, més aviat, com anirem, va dir el porquet petit. Què vols dir? li preguntà el germà gran. Home, no sé on caurem de cul, però caminant a peu ja em diràs el que avançarem i el mal de peus que tindrem, li contestà. Això mateix pense jo, afegí el porquet menor. De fet, tinc una nafreta al turmell que no em deixa tranquil. Caram, sí que en sou de delicats, va dir el major. I, fregant-se amb la grapa dreta el cap pelat, rumià: anirem fins al poble més proper, farem per trobar solució al que estos em diuen i ens encaminarem cap a la lloma del ll....
.
.
Val a dir que ells han treballat molt, jo convidava a una versió senzilleta i els paios s'ho han "currat", gràcies més, apa. Animeu-vos!

3 comentaris:

Pere ha dit...

He trobat el conte de Vicicle magnífic, el vocabulari ciclista digne d'un expert, amb pinzellades constants al conte original dels tres porquets i el llop.
Molt ben escrit i al final fa una mica de por i tot.

Bon dia Zel.

Elvira FR ha dit...

tres són tres contes Zel ja l'he publicat és aquí

zel ha dit...

Uix, Elvira, "volando voy!"...