16 d’octubre 2010

mut

sola, espera l'amo des de temps reculats
no ha caigut el vidre, vés a saber perquè,
i s'ha colgat la pols més vella,
l'aire s'ha enfosquit...
ja no queda esperança, ni els camps enyoren collita,
les panotxes es tomben prenyades de gra,
que no prendrà ningú, ni cap nen farà nines de pallofa...
és cert, les guerres són això, s'esmuny en soledat
la vida que no ha pres l'enemic...
i no queda sement per refer cap nissaga.
.
Una col·laboració al blog "mortadel·la casolana"

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

tristesa o esperança?

LLuNa ha dit...

Fantàstic Zel... realment commovedor i molt ben escrit :)
Per cert, quins fills més guapos que tens :P Felicitats!!!

Elvira FR ha dit...

M'ha agradat molt zel el teu escrit. Molt bell i trist

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

M'agrada moltíssim. Et deixa tocat, esfereix en cada paraula

Mortadel.la ha dit...

Tristesa, però també esperança, crec.
Aquesta idea, aquestes imatges que expresses, que dónes, m'han fet pensar amb l'Anna FranK i amb moltes persones que van patir, Zel.
Moltíssimes gràcies.
De cor.

Anna Tarambana ha dit...

Que ben escrit! M'ha agradat molt!

Francesc Mompó ha dit...

Tot i que jo he pres l'excusa del blat, el meu ve a tenir el mateix to que el teu.
Salut i Terra