sola, espera l'amo des de temps reculatsno ha caigut el vidre, vés a saber perquè,
i s'ha colgat la pols més vella,
l'aire s'ha enfosquit...
ja no queda esperança, ni els camps enyoren collita,
les panotxes es tomben prenyades de gra,
que no prendrà ningú, ni cap nen farà nines de pallofa...
és cert, les guerres són això, s'esmuny en soledat
la vida que no ha pres l'enemic...
i no queda sement per refer cap nissaga.
.
Una col·laboració al blog "mortadel·la casolana"
7 comentaris:
tristesa o esperança?
Fantàstic Zel... realment commovedor i molt ben escrit :)
Per cert, quins fills més guapos que tens :P Felicitats!!!
M'ha agradat molt zel el teu escrit. Molt bell i trist
M'agrada moltíssim. Et deixa tocat, esfereix en cada paraula
Tristesa, però també esperança, crec.
Aquesta idea, aquestes imatges que expresses, que dónes, m'han fet pensar amb l'Anna FranK i amb moltes persones que van patir, Zel.
Moltíssimes gràcies.
De cor.
Que ben escrit! M'ha agradat molt!
Tot i que jo he pres l'excusa del blat, el meu ve a tenir el mateix to que el teu.
Salut i Terra
Publica un comentari a l'entrada