Enyoro aquell temps de la innocència, enyoro el només viure un fresc present. Ni tan sols era capaç de veure la misèria que patíem, els malabarismes de la mare per arribar a finals de setmana. D'adolescent n'era conscient, però poc durava la tristesa. Això sí, feia tot el possible per no gastar, m'estalviava tots els vistges de final de curs amb excuses diverses, i m'acontentava amb la roba que em feia la tieta modista, deixant els lewis pels de l'altra classe, que es veien prou clares les diferències.
.
M'agradaven d'altres coses, els nois i allò que ens estava un xic prohibit. Confesso haver fet seguir un parell o tres de xicots alhora, sense cap remordiment, amb aquell joc esbojarrat dels 17 anys.
.
Enyoro aquell temps de la innocència, en el que cap maldecap durava gaire, i en el que tenia ben poca consciència de com era el país i el dictador era només una figura a la televisió.
Enyoro aquell temps de la innocència, per la felicitat absurda i sense motiu que ens escalfava.
Ara, d'innocència ja no en queda. Els xicots els vaig anar deixant, i de no pensar, he passat a pensar massa. Tot és tan diferent... passen tantes coses, moltes tristes a gent que estimes...
.
Aquest és un moment de trànsit, i sé que no sóc res, i espero pacientment el pas dels dies, però el que no aconsegueixo és seguir vivint en la innocència, o en l'esperança d'un retorn, i ni tan sols la veig als ulls dels nens...
.
Haurien de ser dies d'il·lusió, i les seves són tan tan tan materials... No hi ha cap desig seu que no sigui comprable, i allò que surt del cor defuig els sentiments. Què farem? Què faran quan s'adonin que en aquest món que els deixem som propietat d'uns pocs i ens barallem per una engruna del pastís? Ara, no m'estranya que molts desitgin no pensar. No penses, no pateixes.
Encara no ho sé fer, i molts tampoc, però mirant amunt, es nota el mur, el mur que ens allunya de viure en igualtat i que ens diu que som propietat, només joguines per omplir un parc temàtic.
8 comentaris:
Pensar és dolorós, però quedar-se només en la innocència podria ser encara més.
Lu Xun, va escriure un conte que parlava de gent tancada en un lloc sense oxigen. Dormien. El dilema era, els despertem? Si no ho fem moriran en la innocència, i si ho fem patiran, però tal vegada podran intentar fer alguna cosa per salvar-se.
Quin post més bonic Zel.
Per una banda m'has fet pensar en quan era menut, i com bé dius, vivíem en la innocència. Ara bé, també recordo que, en aquells anys, els "problemes" que el meu caparró creava eren problemes que m'angoixaven tan o més que els que em poden angoixar ara. És el pas del temps el que et fa veure que aquells problemes eren autèntiques menudeses. Això deu ser allò que en diuen l'experiència.
Pel que fa a la quitxalla d'avui dia... tot ha canviat, tot evoluciona, o ens adaptem o en quedem fora. Penso que, el nostre deure és, malgrat els milions d'inputs consumistes que reben, fer-los veure que no tot és això, que hi ha més coses més enllà dels milions de coses materials que ens envolten. És difícil, ho sé, és feina dura, però per això, precisament, engrescadora.
Has puesto todo tu corazón en este pedazo de post, tan lleno de recuerdos y añoranzas.
Un petó molt fort.
ai, reina... que tots estem igual! només que uns ho expliqueu molt bé, i els altres no ho sabem explicar, falten paraules.
O en sobren!
He intentat desitjar una llarga primavera, aquest any, però em sembla que ho tenim difícil!
Una abraçada ben forta.
si que hi ha desitjos no comprables, hi son, però sovint no els saben veure. Encara tenen innocència i es pot retrobar.
Dissabte al vespre un amic arribava tard a un sopar. Havia tingut un concert d'una coral infantil que dirigeix. Va explicar que el millor moment del concert va ser quan els nens van fer cantar als pares, que els van fer pujar a l'escenari i van cantar una nadala per a ells. Diu que la il·lusió dels nens, la felicitat que desprenien era tan gran, que aquell moment s'ho valia tot.
Cal trobar aquests moments, segur que així trobarem la nostra il·lusió i innocència.
Un post preciós, que comparteixo molt, moltíssim, però que ens convida a buscar novament aquesta inocència o il·lusió.
Un petó molt gran!
La felicitat absurda i sense motiu, quina meravella. Crec que hem d'assumir la pèrdua de la innocència per sempre més però tu, que treballes amb infants, encara pots tustar-la amb la punteta dels dits.
es bo retrobar la inocencia de tant
en tant
Publica un comentari a l'entrada