08 de febrer 2011

antiga

Sona una música, típica de pel·lícula dels 80, una nòria de fira de poble roda a un ritme de vertígen, es barregen les riallades de les mosses jovenetes amb el xicot barbamec... aprofiten per arrapar-se al coll del noi, que alimenta el seu ego de mascle, i li creix a l'entrecuix.
.
Prop de les barraques, el tir, les pomes de sucre i el coco tallat a bocins allargats, una rotllana de pillets beuen cervesa, es vanten d'homenets trempats, en el sentit més mascle de la paraula... miren les noies amb ulls botits de mam i desig, valents només perquè són molts, i ja se sap, el rol obliga.
.
Una noieta rossa, seu indolent prop d'una caixa d'endolls, mentre una dona més granada la convida a deixar-se seduir, la festa i els nois són cosa d'ara o mai. Deu ser la seva primera festa sola, prop del mar, i, paradoxalment, el seu neguit és allò que més esperona els nois.
.
Sobtadament, entre més beures i xivarri, el primer gallet fa l'intent de grapejar-la, i, justament el no d'ella, encega el noi que s'abraona ferotge estripant roba, mossegant mentre babeja.
.
Entre sorolls de festa, crits de falsa alegria i de por fingida, hi ha udols, laments ferits, la noia resisteix com pot les embestides... la càmera fa un gir, i la donota gran, besa la noia als llavis, només per ser partícep d'un plaer que no tindrà, i que fereix a l'altra. Perduda enmig de cossos i braços, només es veuen de tant en tant, uns ulls grossos i blaus, perduts per sempre més, i ja no sent, ni veu ni és.
.
Hi ha herències horribles, que, vistes a la tele, volen passar per art.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Ostres, no sé de quina història parles, però sembla molt sòrdida i molt crua, fa cosa de llegir i tot.

jo no sé ballar ha dit...

i tot explicat d'una forma molt cinematogràfica fàcil de visualitzar!

garbi24 ha dit...

un text molt real.....massa sovint i que no te aturador ni remei un cop fet. Bèsties

Joan Guasch ha dit...

Com diuen alguns savis (i d'altres que no ho som gens) encara no som humans. Ens falta coratge per superar l'animalitat que ens impedeix de ser lliures. Només l'educació i la cultura (i el sentit comú) ofegaran la bèstia que dia sí, dia també surt a la superfície. ens

puk ha dit...

He llegado a tu blog por casualidasd y me he quedado enganchada.
Un escrito muy crudo, pero desgraciadamente la realidad supera la ficción y últimamente parece haber demasiadas béstias sueltas. No se si por falta de educación o incultura, como comenta el amigo Guasch, pero si que es algo que hace mucha falta.
Me gusta mucho lo que escribes y te invito a que te des una vuelta por el blog de mi hermano, estoy segura que te gustará.

http://quaderndelretorn.blogspot.com/

un abrazo