09 d’abril 2011

trastocament

Els fonaments que haurien de ser el que caracteritza una societat humana s’han trastocat, i com amb totes les paraules, li han anat canviant el significat, de manera que, quan faig la meva feina de cada dia i sóc el que vull ser, mestra, em sembla que enganyo els nens. Potser trobareu que la relació s’aguanta per un fil. Jo no. O sóc, o no sóc. Independentment dels vents que bufin.


El principi del bé comú, per damunt del bé individual, allò que fa que es deixin molts dels egoismes de banda. Què vivim ara? El bé comú no és el bé del qui se n’haurien de beneficiar, el bé és particular i de les elits que han conquerit el poder del diner a través de la por, la por a perdre el que tenim, ens diuen, quan realment no ho tenim, ens limitem a sobreviure sense futur i mirem amb pena els joves que creixen. I la por és qui realment exerceix el poder, i si no ho veieu clar, mireu com, amb el cap cot anem passant de puntetes sense fer gaire soroll.


El principi de solidaritat, allò que cohesiona una societat i fa que el mínim possible d’individus se’n sentin al marge, que hauria de garantir que la violència i la maginalitat fòssin l’excepció, pel fet que, els que t’envolten, són realment els que et fan coixí amb la pràctica de la solidaritat ben entesa. Què vivim ara, amb qui hem de ser solidaris? Guaita tu, ens hem de sentir solidaris amb els grans bancs, amb els poders fàctics, amb ens supranacionals que no poden perdre el que tenen. La por altra vegada fa de collarí i ens subjecta, no cridis, no protestis, sigues solidari que hi guanyem tots, fes sacrificis.


El principi d’empatia, ço és, allò que ens fa capaços de posar-nos a la pell d’un altre i, per tant, actuar en conseqüència, eixint d’un mateix i actuant de manera sensible cap a aquell o aquells que mereixen i necessiten d’una actuació social que garanteixi les seves necessitats vitals, els seus drets. I ara, què vivim? L’empatia, es trastoca, gràcies a la por, i ens demanen d’oblidar les pròpies necessitats i les alienes, renunciar al drets legítims que no són ni l’enriquiment ni l’èxit, només una certa pau interior, també pau social i poder obrir els ulls cada matí sense angoixes.



Qui em pot convéncer que anem pel bon camí? Què hi ha esperança? Si hi hagués aquell déu totpoderós, capaç del més gran amor i la més gran de les ires, voldria la seva mà per un moment, i creieu-me quan us dic que faria neteja, ho juro.

4 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Mira doncs jo et dic que sí que hi ha esperança! jo estic fent de profe ara a cicles formatius en concret d'integració social...els meus alumnes es dedicaran a treballar pels altres pels discapacitats, pels marginats, pels nens pels adolescents...molts fan de voluntaris...són bones persones, tiren endavant , tenen somnis....encara hi ha futur Zel!

garbi24 ha dit...

jo no et puc convèncer....tot el contrari, vull que em diguin quelcom creïble

zel ha dit...

Em fan mal les incongruències, i això no treu que hi hagi moltes persones que treballin pels altres, però són granets de sorra davant enormes dunes...

Montse ha dit...

jo crec en tots els granets de sorra units... perquè poden formar una gran platja.

La llàstima és quan el temporal s'emporta tota la sorra una vegada i una altra...

jo també allargaria la mà a un déu que me la pogués agafar. De moment l'allargo als que m'envolten i m'estimen.

un petó ben fort.