sortir de classe, fer quatre passes, anar al tros de darrera i veure flors conegudes, flors petites humils però màgiques, flors grosses que ens deixen veure les seves interioritats sense lupa...
i unes pinyes que no ho semblen, i les maduixes, i els petits albercocs, i les oliveres florides...
i la meravellosa flor dels llimoners, i tornar a aquesta petita que ens fa entendre com es disfressa una flor...
i demà haurem de parlar del terratrèmol, i parar les pors, i del Barça i frenar les alegries, i gestionar posant la justa mesura en allò cert i perdurable, i en allò fugisser però preciós, i en allò tràgic i incontrolable...
7 comentaris:
La vida és així, agredolça ... la dolçor ens ajuda a pair la resta. Una abraçada dolça!
una de calç i una de sorra...com sempre. Però cada dia hi estem més acostumats, no cal patir
Sí, però avui me´n vaig a dormir amb aquestes imatges ( i el tacte i les olors que imagino) i és com si m´haguéssis tapat fins al coll i em desitgessis bona nit.
Gràcies i un petó.
ni el vinagre és tan dolent ni el sucre tan bó. tot és qüestió de trobar la mesura correcta de cada cosa.
L'important és que, malgrat les desgràcies, siguem capaços d'evadir-nos uns moments en coses boniques.
Una cosa no compensa l'altra, però val més poc que res.
Quedat amb els dolços zel i cop de peu al agre!
Sense aquestes flors tindríem menys forces per enfrontar-nos als que no ens agrada.
Publica un comentari a l'entrada