colgats

L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada

s’estremeix, dolguda.

Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada

no pas sola, però vençuda.

Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança

dels fills, dels néts.

Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança

dels perduts, que jeuen sols i freds.

Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança

recolliran amorosament, plorant versets d’amor

l’enyorat perdut, i en llevar la terra

el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.

(col·laboració pel dia d'avui a Roda Poètica de juliol)