L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.
Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.
Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.
4 comentaris:
Punyent i preciós, per no oblidar.
entre ells, el meu avi
pels que no descansen en pau
COLGATS...SI¡¡¡¡
OBLIDATS,MAI¡¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BARCELONA
Publica un comentari a l'entrada