26 d’agost 2011

Benaurada Zel

benaurats els pares que deixen créixer els seus fills...
benaurats els pares que creuen en les capacitats dels seus infants...
benaurats els pares que saben destriar allò important d'allò secundari...
benaurats els pares que saben tallar el cordó umbilical a temps...
benaurats els pares que no necessiten "enamorar" cada dia els seus fills...
benaurats els pares que no tenen por d'ensenyar-los a ser autònoms...
benaurats els pares que no es transformen en cavallers d'armadura per protegir-los del més petit problema...
benaurats els pares que saben viure amb maduresa la progressiva maduresa dels seus fills...
benaurats els pares que entenen el veritable sentit d'estimar...

Si allò que la Zel escriu sempre em fa pensar, aquest apunt al blog em va tocar el cor i el cap. Jo que sempre li dono mil voltes a tot i en especial a tot el que té a veure amb la Carla hi vaig pensar molt en aquestes paraules. Per això -  i sense fer servir el misteriós invent d'en Puji -   recupero el magnífic post per si algú li va passar per alt i li pot servir com a consell... 

Gràcies Zel per aquest blog. Per les teves reivindicacions, per la teva indignació. Per les teves lliçons. Que existeixi gent com tu em fa tenir esperances en l'ésser humà...

Gràcies per deixar-m'hi participar. 
I moltes felicitats per aquests 4 anys de blog!.

2 comentaris:

cantireta ha dit...

Tenir fills no és clonar-se a un mateix, si no esperar que ells ens millorin com a persones i com a éssers humans.

zel ha dit...

Ai Anna estimada, quina il·lusió la teva entrada, gràcies per ser-hi, i més encara amb aquesta entrada que ara mateix tornaria a escriure. No pateixis gens ni mica, la Carla té la millor mare del món!

Un petonàs, molt molt gros!