21 d’agost 2011

Eight o'clock

Amb la puntualitat protocol·lària del te anglès, amb la disciplina acarnissada dels dickensians internats londinencs i amb la inquietant escenografia de les pel·lícules d'en Hitchcock, retornen els estornells a la ciutat posant-se fugisserament a les antenes dels voltants. Són les eight o'clock de la tarda. I els que els veiem acoblar-se amb aquesta simetria militar, no podem deixar de sentir un neguit expectant.


De bon matí han partit des dels jardins urbans on dormen, cap a la Devesa del Saler. Al bosc dels déus casolans gaudiran de bon menjar, millor temperatura, major humitat i ombrera còmplice. Fins i tot n'hi han que faran una volteta de sol i platja, els més joves, ja se sap, tenen el cap a pardals. Al llarg de quasi tot l'any fan aquesta migració als seus particulars mars del Sud. Joiosos, en núvols atrafegats i elàstics, en bandades majestuoses comandades pel ritual iniciàtic de l'instint. I quan el sol declina, i al marítim bosc els esperits nocturns es desempereixen per posseir-los, giren cua i retornen a l'aixopluc dels càlids arbres de la ciutat.



Paradoxalment, els humans en fan un camí semblant però contrari. Molts, de bon matí, inicien la migració des dels seus abrasadors llars urbans fins als seus tòrrids i particulars llocs de platja estant. A la planícia de sorra ardent trobaran car i dolent menjar, pitjor temperatura, només la humitat del bany i ombres de pagament o d'escàs para-sol propi. Fins i tot n'hi han que faran una volteta per la vorera del mar, els més grans, ja se sap, per mirar -mai millor dit- d'alegrar-se els ulls. Al llarg de gairebé tot l'estiu fan aquest viatge diari als seus particulars mars de l'Est. Joiosos, en núvols atrafegats i fragmentats, en esmicolades fileres comandades per un confús ritual iniciàtic de l'instint. I quan el sol declina, i al desert marítim els esperits nocturns arriben atipats de fàrmacs i sons tribals, giren cua buscant l'aixopluc dels asfixiants caus on malviuen.


I és que els estornells, abans de ficar-se als seus llits dels brancatges, els agrada fer una ulladeta al món dels humans, contents d'haver decidit fa anys i panys no trepitjar la terra.


1 comentari:

zel ha dit...

Aquests sí que en saben. Això de no posar els peus a terra els deu salvar de moltes animalades.

Ara mirava el diari, mirava perquè ho feia a l'ordinador. Mirava els centenars de milers que eren amb el Papa, intentant entendre el perquè en aquest cas no es considera una concentració per vigilar, cosa que faríem si fossin, com ara per exemple, àrabs. Perquè els missatges, alguns, fan mitja por...


Gràcies Vicicle!