25 d’agost 2011

Xexu, allò que t'he dit...

Jo no et puc donar cap consell. Mil vegades t'he dit com t'intueixo, mil vegades et penso com una persona sàvia, però clar, això no garanteix res. Un es sent com es sent.I què en faré de dir-te que fa més d'una setmana que no aixeco l'ala? Que em sento en terra de ningú? Que tinc l'angoixa posada a l'estómac com un nus que m'atenalla? I perquè? I jo que sé... Sóc de mena solitària, tot i que no ho sembla, em xuclo de l'ambient que m'envolta i en depenc moltes vegades per sentir-me bé, i això és un engany, perquè si estàs bé, ho estàs i punt. Malament quan no saps què tens, ni com has arribat a descurar fins i tot el teu aspecte... Així que, Xexu, estimat, poca cosa et puc oferir, més que la meva espatlla virtual per recolzar el cap, i encara, potser, em trobaries dins la closca, com un cargol, ja hivernant abans d'hora...

Però, és igual, truca i seràs ben rebut. Una forta abraçada.

I allò que no t'he dit, Xexu, és que honestament penso que per a segons qui resulta fàcil sentir-se bé. N'hi ha prou amb no pensar gaire, i esbandir del cap la realitat. N'hi ha de molt experts en això, la pinten de colors, donen la culpa als altres, diuen que no els entenen, es vanten de ser incompresos, no veuen el trossot de fusta del seu ull i en canvi tots els esquerdissos als ulls dels altres.


És dur fer-se gran i acarar la vida tal com ve, i molt més si estàs fet d'una determinada "pasta". Costa aprendre (i tampoc ens agrada) ser un xic egoista i deixar de banda els mals moments dels altres, desconnectar de tot i estar, senzillament, al núvol de la felicitat fictícia.


Ens ha tocat viure un temps dur, molt dur. Els qui tenim fills un xic grandets, estem angoixats per ells, els qui voldríem una altra realitat, ens sentim impotents, els qui veiem com no es pot viure honestament de la feina i el sacrifici s'acumula, quan els qui t'estimes es desperten de nit i volten pensant com s'ho faran ara que ja no són a temps de reorientar la vida i el treball, tenim un corcó que ens va rosegant i ens va menjant l'energia, i acabes sabent que ets, segurament, un zero a l'esquerra.


El consol? No ho sé. Donar-se i acompanyar, estimar i animar, treure aigua del desert, sortir de tu mateix, si pots. Jo, ara mateix, ja t'ho he dit, no puc. Però vindrà un demà, i un altre, i esperarem que la sort sigui generosa i ens acompanyi, sabent que ens l'hem de treballar.


4 comentaris:

XeXu ha dit...

Ostres Zel, agraeixo aquest post que em dediques, i més sabent que no són moments fàcils per a tu. Potser és la part negativa de pensar tant, que quan les coses van maldades, el pensament es torna negatiu. Pitjor és encara per aquells que ens culpem de tot en comptes d'acceptar-ho i tirar endavant. Ja no parlem dels que foten sempre la culpa als altres, que n'hi ha molts d'aquests. La meva abraçada per tu i pel teu entorn, pensa que tot té una estranya tendència a arreglar-se. Jo ara estic més tranquil, se m'han calmat els fantasmes, i vaig mirant de tirar endavant. Necessito temps i calma, però me'n sortiré. Ara estava bé, i no hi ha motiu per seguir-ho estant. I a tu et passarà igual. Ànims.

El porquet ha dit...

És un post trist zel, molt trist, però tan sincer que m'ha posat la pell de gallina. Molts ànims, moltíssims i una abraçada ben tendra per a tu i per a en XeXu.

cantireta ha dit...

Zel, XeXu, comparteixo amb vosaltres aquest desencís cap a la vida moderna. Hi ha cops en què viure és molt difícil.
Voldria donar-vos tot el meu suport emocional, i una abraçada, que dóna forces al cor per a continuar bombejant sang al cos.

Ventafocs ha dit...

Zel... tots tenim moments difícils, moltes coses en les que pensar, moltes responsabilitats,... Estic d'acord en tu que per a sortir-se'n cal donar-se, a un mateix i als altres, estimar i estimar-se, perdonar i perdonar-se, envoltar-se de la gent que aprecies i que t'aprecien. Sí, cal treballar dia a dia, és molt dur, però vull confiar i confio que el treball no és en va. Una abraçada amiga, Zel i Xexu, molts d'ànims!