11 d’octubre 2011

estat catatònic

M'enfonso a la meva feina. De fet, sempre hi he estat molt enganxada, però ara, més que mai. Aprofito qualsevol moment per fer-los entendre un xic com és el món i què passa, el curs natural de les coses, els misteris de la vida.



Veig que ara molts ho escolten diferent, van entenent.


Quan la setmana passada van veure una arqueòloga fent foc, fregant, buscant una petita brasa i alimentant-la, un dels meus menuts va ser capaç de dir que el foc mai s'havia inventat, que hi era des de sempre. Ella es va sorprendre. "mai ningú m'havia contestat això que veus tan clar tu" I ell es va tot estarrufar.



Avui hem fet el dol per un conill, en Maties, que una nena tenia a casa i ha mort aquesta nit. Després de deixar sortir la tristesa de la pèrdua, me les he enginyat per intentar que entenguin on estan millor els animalons, i com els fem patir sovint tancats en una gàbia. Mentalment hem sigut mascotes sense llibertat. A la tarda, ella mateixa, m'ha dut una roca d'una excursió que va fer, m'ha dit que era un "conglomerat diu el papa" i estava més distreta. A veure si servirà.



Els he explicat un bocinet d'un conte de Rodari, del senyor Carbassó, que, volent fugir del totpoderós senyor Tomàquet, va decidir tancarse en una casa de maons, on gairebé no hi cabia. Poruc, només per protegir-se, es va oblidar de lluitar, i allà dins, on no es podia ni posar dret, havia de mirar el món des de darrera un petit forat.



Què faríem nosaltres tancats entre quatre parets estretes?



I és aquí on no em vull tancar. Les meves quatre parets estretes són les meves misèries, els meus patiments, el futur incert. Estic cansada d'escoltar cada dia el matex a la ràdio, llegir el mateix al diari.


Hem de tornar a volar, no ens podem tancar a casa a plorar la incertesa, ales, ales i més ales, i si no em serveixen a mi, que ells se les facin seves. Tan de bo. No sé si me'n sortiré. Però cal que aprenguin a decidir, a posar raons als plats de les balances dels dilemes, ells han de poder escollir el millor futur possible.



Nosaltres no n'hem sabut.

5 comentaris:

carina ha dit...

És molt lloable això que dius, però de vegades penso que la nostra feina és en va, intentem preparar-los per inserir-se en un món que no està gens preparat per acollir-los. Ells ho poden canviar, però nosaltres estem fent tot el possible per deixar-los un futur malmès i poc atractiu per a les seves expectatives. Què estem fent malament? Crec que absolutament tot.

Ferran Porta ha dit...

"Estic cansada d'escoltar cada dia el matex a la ràdio, llegir el mateix al diari", dius.

I jo et dic que no m'estranya, que estiguis cansada. Veuràs, des d'aquesta Alemanya on visc, segueixo l'actualitat a Catalunya, via tv3.cat Sovint em miro el TN migdia, sovint esmorzo veient una estona Els Matins. Et sóc sincer, Zel: m'ofego, sovint m'ofego i, de fet, ja fa uns dies que espaio les meves incursions informatives a Catalunya.

M'ofego, i sóc conscient que tinc la sort que desconnecto fàcilment: només cal que posi la tele alemanya, o que surti al carrer a voltar, o que quedi amb un amic perquè totes les desgràcies que vomiten els mitjans catalans, per mi, quedin en segon terme.

Si jo m'ofego, com no us heu d'ofegar vosaltres, que ho mameu 24 hores al dia? :-(

JOANA ha dit...

Decidiran però no estic segura que tinguin un món millor. No vull pensar el que els espera. Em fa por i sí com en ferran, també m'ofego i tanco els noticiaris i poso música o me'n vaig a caminar.
Segur que els menuts tenen sort de tenir-te com a mestre :)
Petons wapa!

rits ha dit...

hem de tornar a volar! per ells, per nosaltres, x tots els que estimem, i deixar enrere les parets. I tant!

El porquet ha dit...

M'has emocionat Zel. A vegades et llegeixo molt i potser massa preocupada per com va avançant el món. Està clar que ho fas i escrius amb raó... però tenim una sola vida i no podem viure-la eternament emprenyats amb ella (bàsicament perquè nosaltres no som eterns).

M'agrada aquest nou aire. Hem de volar, hem d'intentar-ho, i si no ens en sortim, doncs fem un vol rasant, però d'alguna cosa ens servirà aixecar els peus lleugerament del terra.

I no estic d'acord en que nosaltres no n'hem sabut. Potser no hem disposat de tots els instruments o no els hem sabut utilitzar, però queda una empremta de lluita sobre el terra. D'això n'estic segur.