Dia 2 d'octubre.
Si fos un home, d'aquí quatre dies i tres hores, seguiria sent un home amb un any més a l'esquena.
Si més no, això diuen a poble.
Sóc una dona...saps què vol dir?
Sembla que tinguem l'omnipresència escrita als gens.
Se'ns suposa una mena d'estatus d'ésser multitasca, funnambulista a l'hora de fer, talment un pop amb un estri, un fill, una peça de roba, una moixaina, una escombra, un telèfon i una orella oberta i amatent, repartits sàviament a cadascuna de les potes. La pota que queda du el volant del cotxe.
Mira de dibuixar-ho, au. I mentrestant, pensa-hi, saps què vull dir?
9 comentaris:
Així ha estat des de fa molt de temps. Has provat de dir prou? És més, has provat de posar en pràctica el prou? Doncs ja tens una altra feina. Sí, ets una dona, i com a tal, més que lamentar la teva mala sort, mereixes un respecte i tota l'ajuda que se't pugui donar per part dels que t'envolten.
Bon escrit zel! som dones i persones...per cert quin joc literari és? vull dir quin número? ja m'he perdut
Xexuuuuuuuuuuuuu! Ja ho sé, rei, això em diuen des de fa anys, deixa de voler que tothom estigui bé, deixa el pes de la mottxilla i cuida't de tu mateixa... Encara no n'he après prou...
Elfri, no ho sé! He anat a Ca la Carme, i d'allà el link directe!
Sí, zel, sé el que vols dir, tot i que potser estaria bé no entendre'l tant, no trobes?
Una abraçada entre dones!
Sí, sí, sé què vols dir! ;)
Abraçades, amb els braços que encara ens sobren!
Malauradament això encara continua essent així. Crec, amb optimisme, que les coses van canviant, però també crec, amb pessimisme, que ho fan massa lentament.
Una abraçada zel!
la dona pop. Un home pop és una altra cosa.Gràcies
Ostres Roser. Has fet un comentari al meu post d'ahir. Que el meu blog gaudeixi d'un altíssim grau d'autonomia (ha acabat funcionant sense el combustible dels comentaris) no hauria de voler dir que jo oblidés la teva lleialtat. No l'he llegit fins ara.
J, J i J són les inicials dels tres que cada setmana ens ajuntem per a revifar música; sembla que encara queden algunes brases i per tant cert caliu. Sovint, després d'assajar, o abans la fem petar i d'aquí surt la idee de muntar-me, jo solet -per variar jejeje- un diàleg al voltant d'un tema en el que de tant en tant, fa ja molt temps, hi penso. Però m'ha deixat una mica preocupat el que dius que no et queden paraules.
Pel que fa al pas del temps i a la seva descàrrega -post teu- a fi de cuidar el cor, aquest que tu tens tan gran i estimable, crec que la segona part de la alliberació de la dona fora que aprenguessiu a dir no a tant reclam, i mantenir-lo peti qui peti. No crec que sigui genètic, però ves tu que no ho acabi sent... no.
Gràcies pels teus comentaris. Un parell de petonets. I ànim a mi em toca això del religiós compliment temporal cap allà el desembre i començo a notar els seus efectes que faig per despistar com puc hehehe.
Protesto! els homes també som una mica ... pops.
Bona tarda Zel:)
(Entre tu i la Carme, per culpa d'en Tibau, avui ens esteu donant molta canya als homes)
Publica un comentari a l'entrada