Un conte de màquines i la caixa màgica. Relats Conjunts.

La gent del poble n'estaven fins al capdamunt del senyor. Des que tenia les seves màquines, poc sabien com s'havien de guanyar la vida, i molts havien migrat per buscar el mos i la feina que a poble no trobaven.

El mecànic era un bon home, sí. I guardava un gran secret. Havia de treballar sempre sol, i tenia una caixa d'eines que només obria en la més absoluta solitud. La duia arreu amb ell, fins la posava sota el coixí quan dormia, guaita tu quina meravella...

Quan el mecànic es va trobar sol davant la maquinària espatllada, es va assegurar de tancar-ho tot. Ni una escletlla, ni un foraniu per on el poguessin entrellucar.

Poc a poquet va obrir la caixa i una munió d'éssers petits, petitons, amb un capellet negre, en van sortir escampant-se arreu, i dient,

-Bona hora, l'amo, feina, volem feina...Vinga, l'amo, feina, feina!

Vatua l'olla, quin secret, oi? i ja em teniu el mecànic dient,

-Agafeu una clau anglesa!

-Ja tenim la clau, amo, més feina l'amo, feina!

-Ocupeu rodes i engranatges!

-Fet, amo, més feina, feina, l'amo!

-Encalleu claus i pistons, i femelles i cargols!

-Fet, amo, feina, més feina!

I doncs, ara tots a una...

"Si tu l'encalles fort per aquí,

i tu l'espatlles fort per allà,

segur que es trenca, es trenca, es trenca,

ja ningú l'engegarà..."

I així fou com, els petits homenets del capell negre acabaren amb el "negrer" del poble.

I conte contat, ja s'ha acabat.
(adaptació d'un conte popular que té tantes versions com països on s'explica)