Carta oberta al "nostre govern"

Benvolguts,

De fet, això de benvolguts, es un eufemisme. Sabeu que no us hi considero ni us tinc per benvolguts, ni per benvinguts ni per bentrobats, més aviat just al contrari.

Voldria recordar-vos, gats vells com sou, que en èpoques llunyanes, us movíeu en cercles que defensaven els drets democràtics d'un poble oprimit. Alguns, fins i tot vau tastar les porres i vau córrer davant dels grisos. Sé que això no val per a tots, que molts sou fills de famílies benestants i, que malgrat els eixelebrats moments de juventud de sang calenta, teníeu els papàs al darrera que us cobrien les esquenes. Bé, deixem-ho que tots ens fem grans i molts vau gaudir de bones escoles i estudis a l'estranger, també pagats pels papàs. Tornats a casa, el món de la política us va atreure, agombolats i lloats per l'aura de qui ha lluitat contra el franquisme. I no us heu aturat fins ser on sou.

Jo, humilment, només voldria recordar-vos que, frec a frec, en les lluites, teníeu fills d'obrers, gent de poca pela que si estudiaven, ni tan lluny ni tan bé, era gràcies a les "beques", donat que els nostres pares no ens podien pagar res més. (Jo en sóc una) Arribats a l'edat del primer treball, ens vam agafar al que hi havia, amb la dèria de ser independents i tenir un sou, que, a alguns ens va permetre anar-nos formant, poc a poquet. I d'això hem viscut. I hem seguit enyorant lluites i empassant angoixes i treballant, tant o més que vosaltres, i seguim sense ser ningú de renom.

Però tenim cor i sentiments, i sentit de justícia. I sabem el que hem lluitat i patit. I no ho oblidem.

Vosaltres sí, heu oblidat el que us fa persones de bé.

Amb quina cara mirareu els avis, els vellets que no tenen qui els cuidi?

Quins ulls fareu davant d'algú que, ai las!, no es pot pagar una residència privada i només espera la caritat d'un voluntari cuidador?

Amb quina cara mirareu als ulls dels nens que es queden a les portes de tot sense poder anar més enllà per manca de suports?

Amb quina cara mirareu aquestes properes festes els qui rebusquen entre les escombraries el menjar llençat?

Vosaltres, gairebé tots creients, en qui creieu? Anireu a missa del gall, abaixareu el cap i pregareu pels pobres?

A veure si aquest bocí de llum us recorda que hi ha persones que no viuen de paraules ni de promeses, i que els heu enganyat a tots. I que hi haurà qui plorarà per la vostra ànima miserable.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

- i tant pobres com som -

Jesus ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i desprès de mirar-nos

es posarà a plorar.