Es deuen pensar que som imbècils, o que tenim un tros de suro per cervell.
Algun deu parlar per si mateix o repeteix un mantra a veure si acaba per creure-se’l. L’altra repeteix sense parar unes dades que deuen ser certes, però que ara no valen.
Els més “polítics” en el pitjor dels sentits de la paraula, els venedors de fum, els primers en el rànking (com collons es deu escriure això?) de l’estupidesa política, repeteixen ad infinitum que tenen la recepta, o pitjor encara, que donaran feina als cinc milions de persones que no en tenen.
Com gosen posar una frase com aquesta a la seva boca sense vomitar? Es pot dir una mentida tan grossa i que no et creixi el nas fins a la Xina?
N’hi ha dos que es poden escoltar, i, que si no sabéssim que tenen les mans lligades, ens farien il·lusió. Dos que, des del convenciment i segurament la bona fe, encara creuen que es pot capgirar el món. Aquests són els que em fan més pena, sí, ho dic de cor. Això ho dic mirant l’escenari, compte, no pas la realitat refotuda que ens aixafa.
Europa és un llast, un engany inventat per fer la competència a les, en aquell temps, potències que feien por. Europa com a unicitat no existeix, va ser un invent fet a mida per competir, agombolat pels ara semidéus alemanys, que sembla que tot ho fan bé, que són l’exemple a seguir. Hitler no va conquerir Europa per fer-la un ens feixista, però l’Alemanya de la Merkel ho va fent, poc a poquet, tots al seu servei. Controla els diners i els governs, ensorra governs triats (teòricament) en democràcia, polítics amb bona fe i d’altres amb mala fe. Però els ensorra. I tot amb el capcot dels economistes, o, sí, sí, senyora, i anem rebent hòstia darrera hòstia i perdent pel camí el fruit de molta feina individual o col·lectiva. L´imaginari de la por l´han jugat molt bé i cada dia el perfeccionen.
La veritat, ara és que som serfs, tant li fa ser-ho d’Espanya com d’Alemanya. Entitats supranacionals europees no manen si Merkel s’hi oposa, i al seu torn, ella les empra per poder seguir eixugant els propis forats i reomplir les arques.
Algun deu parlar per si mateix o repeteix un mantra a veure si acaba per creure-se’l. L’altra repeteix sense parar unes dades que deuen ser certes, però que ara no valen.
Els més “polítics” en el pitjor dels sentits de la paraula, els venedors de fum, els primers en el rànking (com collons es deu escriure això?) de l’estupidesa política, repeteixen ad infinitum que tenen la recepta, o pitjor encara, que donaran feina als cinc milions de persones que no en tenen.
Com gosen posar una frase com aquesta a la seva boca sense vomitar? Es pot dir una mentida tan grossa i que no et creixi el nas fins a la Xina?
N’hi ha dos que es poden escoltar, i, que si no sabéssim que tenen les mans lligades, ens farien il·lusió. Dos que, des del convenciment i segurament la bona fe, encara creuen que es pot capgirar el món. Aquests són els que em fan més pena, sí, ho dic de cor. Això ho dic mirant l’escenari, compte, no pas la realitat refotuda que ens aixafa.
Europa és un llast, un engany inventat per fer la competència a les, en aquell temps, potències que feien por. Europa com a unicitat no existeix, va ser un invent fet a mida per competir, agombolat pels ara semidéus alemanys, que sembla que tot ho fan bé, que són l’exemple a seguir. Hitler no va conquerir Europa per fer-la un ens feixista, però l’Alemanya de la Merkel ho va fent, poc a poquet, tots al seu servei. Controla els diners i els governs, ensorra governs triats (teòricament) en democràcia, polítics amb bona fe i d’altres amb mala fe. Però els ensorra. I tot amb el capcot dels economistes, o, sí, sí, senyora, i anem rebent hòstia darrera hòstia i perdent pel camí el fruit de molta feina individual o col·lectiva. L´imaginari de la por l´han jugat molt bé i cada dia el perfeccionen.
La veritat, ara és que som serfs, tant li fa ser-ho d’Espanya com d’Alemanya. Entitats supranacionals europees no manen si Merkel s’hi oposa, i al seu torn, ella les empra per poder seguir eixugant els propis forats i reomplir les arques.
Sí, seguim tenint un somni, la independència. I cal seguir somiant i treballant pel somni, no pels altres. Catalunya pot ser diferent? Segur que millor que ara. Ens plantarem amb la Merkel? Reconeixerem els enemics ? Tasca difícil...
5 comentaris:
M´agradaria una Europa de nacions històriques, sense estats.
Gestionada per una assemblea; em fot el mateix fàstic veure la cara de algú en en cartell promocionant-se, que les estàtues dels dictadors megalòmans.
On és el camí?.
Anem ben apanyats....estic d'acord amb el Toy folloso
El que no va aconsseguir Hitler amb les armes ho farà la Merkel amb el monedero
Somniem, sí; però amb els peus a terra.
(...)" la linea entre la prudència i la renúncia sempre és molt fina i, al cap de molts anys de la mort de Franco, el bloqueig sistemàtic que Madrid fa de les aspiracions catalanes genera interrogants de pes. I les preguntes demanen, tard o d´hora, respostes. El desafiament d´Òmnium ha apuntat en forma d´insubmissió fiscal és una resposta que, tot i la seva dificultat, assenyala que la mentalitat catalanista ha deixat enrere una etapa i va transformant-se, no solament pel que fa als objectius, també en els mètodes i les estratègies. De la resistència clandestina vam passar a la construcció nacional, i d´aquesta sembla que anem passant al desafiament democràtic (...).
(...)Allò que encara no ens diuen els sondeigs és quants ciutadans estarien disposats a fer costat a un moviment d´insubmissió fiscal que, com ha explicat la presidenta d´ômnium, Muriel Casals, hauria de començar pels ajuntaments i d´altres organismes. L´actitud que adopti la majoria central del país sobre aquest eventual escenari de conflicte no es pot deslligar d´allò que diguin i facin els principals partits catalans. Altre volta apareix la qüestió de les veritables o falses unitats polítiques . Unitat política. Unitat civil. Unitat entre polítics i societat. Unitat en els objectius, unitat en les estratègies, unitat en els discursos.(...)
(...)Algú veu predisposició per a un consens de país d´aquesta mena a la Catalunya d´ara mateix ?(...)"
( Extret de l´article Resistir o desafiar ? de F.M. Álvaro, a la revista d´Octubre Serra d´Or ).
Ara mateix contestaria que ni en pintura. tasca difícil, ja ho dius bé, però hi ha esperança, i la Merkel forma part només dels famosos danys colaterals. Tranquil.la, que el problema no és ella. El problema és els que desembarcaran Diumenge que ve.
Publica un comentari a l'entrada