tinc això per regalar-vos

no dóno a l'abast, la feina i el curs de socorrisme(ja sé fer reanimació cardiopulmonar!) em fan anar de bòlit, el curs es fa llarg i anem de Nadal a Carnestoltes sense adonar-nos-en, però això no deixa que no pensi en aquesta finestra que tinc un xic abandonada...

hi ha dies que el cel ho diu tot, ho expressa tot i té tots els colors de la vida, dels sentiments, de les tristeses i de les esperances, hi ha colors que et semblen presagis feliços i d'altres que et recorden la fugacitat del viure, moments visuals que es pesquen al vol, quan m'he d'aturar i treure la màquina...

avui, mentre ells corrien pel bosc preparant-nos brometes per celebrar Carnestoltes, jo he badat amb aquest tronc preciós de lledoner, no recordo haver-ne vist abans un de tan imponent...

més val, però, que no us ensenyi com m'han deixat la cara, quan, després d'estirar-me a terra, han entrat en un estat de "frenesí", i embogits, moltes mans damunt meu, m'han pintat, repintat, resseguit, barrejat i empastifat amb tots els colors que tenien i bescanviaven, la meva pobre pell de la cara...uix... m'han deixat en un estat irreconeixible... vaja, ells ho trobaven fascinant, i jo m'he vist com un monstre...em deuen veure així? ai!