Relats Conjuts Fornosequè ulleres de...

Quan el vaig conéixer, la mare m'ho deia...
-Mira nena que no saps amb qui et poses, mira que aquest no fa per tu....
Una, que és tossuda de mena, i per portar la contrària, no en va fer ni cas. Sóc així, però ara no tant, ara ja no em deixo fotre. Però llavors eren d'altres temps. I, ja se sap i els vells ho deien, tot es veu segons el color del vidre de les ulleres que dus posades. Les ulleres, realment devien tenir uns ulls que no eren pas els meus. Jo el trobava bufó, seductor, era el noi desitjat de les mosses de casa bona i, què coi, es va fixar en mi. Jo hi vaig caure de quatre grapes.
El casament va ser d'aquells que sonen. A la catedral i amb una núvia de vermell llampant.
A la platja d'arena negra de Tenerife, mig em van caure les ulleres. És que ell es va treure la careta.
-I què volies, després de tant temps, la boda s'havia de fer, però jo penso fer la meva vida, i compartir segons què amb tu, no entra en els meus plans.
Mentre em deia això, cruelment, vaig aprofitar per cantar-li totes les oportunitats que havia tingut en el temps de la carrera, i entre glops de la pitjor sangria que mai he begut, me les vaig arrabassar. Quasibé definitivament.
A la platja de Mogan, entre casetes blanques de pescadors, les vaig llençar, amb la mirada enganxada als vidres que m'havien fotut la vida enlaire. Però amb molts projectes d'independència al cap.
Allà, em vaig treure una nosa, i vaig començar a ser jo mateixa, tímidament encara, però sense aturador. Al cap d'un any, amb 22 anyets, tornava a ser lliure després de barallar-me amb el món segur que m'havia envoltat fins el gran moment en el que vaig saber desempallegar-me de les ulleres.

(Això, ben resumit, és verídic)