11 de juliol 2012

escac i mat

No em sentireu gaire, vaja, no em llegireu gaire, els qui bonament passeu de tant en tant per aquí. He de pair un dol, que no és una mort, però és una punyalada amb totes les paraules.

Tinc el ple convenciment, ara més que mai, que realment (com molts de vosaltres, suposo), sóc com aquell darrer negre de la plantació. I això sense ànim de desprestigi, que de racista no en tinc res. Però veig caure un rere l'altre tots els fonaments d'allò que per mi eren condicions irenunciables de la meva feina.

El regal que he trobat després d'uns pocs dies de desconnexió és una trucada que em diu que, pel proper curs, em planten en un altre lloc de feina, que em fan deixar el meu cicle i que em posen a fer una altra tasca. No la diré de moment, perquè si tan sols haguessin escoltat la meva opinió, o haguessin parlat amb mi, o senzillament m'haguessin tingut en compte com a persona que s'ha deixat la pell a la feina des de fa un munt d'anys, doncs potser l'hauria acceptat de bon grat, i me l'hauria pres com un repte. Sé quina és la raó, o me la suposo i sé que no vaig desencaminada. No m'agrada treballar de segons quina manera, i sé que això incomoda algunes persones.

No crec que la meva manera sigui la millor, ni l'encertada, potser, però els qui em coneixeu una mica, ja sabeu què opino de l'ensenyament/educació. Per coherència amb els meus principis, intento apropar-me a cadascun dels meus alumnes segons el que vaig descobrint que necessiten per enfrontar-se a la feina d'aprendre, que se la facin seva, que la motivació poc a poquet sigui intrínseca, pel gust i plaer de saber i créixer humanament i en sabers. Per això sóc poc o gens convencional.

Resultat, escombrada. M'han castigat. Consti, repeteixo, que faré una feina que m'agrada, però que per molts significa que gairebé no fas gaire res. Sola. Deu ser que no saben on posar-me. Un pèsol a qui endevini què m'han encomanat.

Per cert, fa amb avui sis dies que ploro. Pel tracte, la forma i les mentides que m'han engalipat. I perquè els llepaculs se'n surten, gairebé sempre.

21 comentaris:

PS ha dit...

Anava a dir-te...tingues fe, però tractant-se del lloc, sobra.
Tingues fe en tu mateixa, si més no. Pensa que encara que els llepaculs se´n surtin a cada porc li arriba el seu Sant Martí. Fa set dies, avui mateix, que m´ho repeteixo.I arriba, creu-me que arriba.

Ànims i petons!

desencanto ha dit...

Ho sento, ho sento de debó. S'ho están carregan tot. El món serà dels i les llepaculs e incompetents.
Una abraçada.

cantireta ha dit...

No es pot ser bo. Jo en vaig ser durant 8 anys, i sempre vaig donar fins a 4t d'Eso, sent llicenciada com la resta de companyes de la feina. Mai vaig donar Batxillerat. Tu has llegit com escric. Es veu que no en sabia prou...

Com diu Pais Secret, hi haurà justícia, però ara has de ser forta, creure en les persones a les que has d'ensenyar el camí, i demostrar amb fets el que vals.

I jo sé que vals MOLT.

Un petó ben fort, maca.

Joana ha dit...

Hem pogut llegir amb quina passió et dediques a educar i ensenyar, en alguns escrits ens has transmès aquesta passió profunda i sincera... em sap greu.
Però et dono la raó amb una cosa, els i les llepaculs sempre cauen drets.
Un petó i una forta abraçada.

Garbí24 ha dit...

és com sempre i a tot arreu....quatre llepaculs passen per sobre de qui faci falta per no perdre la cadira que els alimenta...per desgràcia hem entrat en la maleïda carrera de maricón l'ultim
No t'hi facis mala sang....fes el que hagis de fer amb el cap ben dret i potser les coses tornin a lloc.
Ànims....wapa, tu pots

El veí de dalt ha dit...

Ànims, dona! Cap llepaculs farà tombar la nostra Zel!

Carme Rosanas ha dit...

Si que em sap greu, noieta... però no ploris més, no et deixis enfonsar pels llepaculs!

Si t'agrada la feina, millor que millor i endavant.

Jo no l'endevino pas...

una abraçada, wapa!

sargantana ha dit...

ja esta be de plorar zel..(que tambe cal de vegades, descarrega molt)
vinga bonica..endevant !!
que els altre actuin malament no vol dir que tots ho tinguem que fer
actua de la manera que tu creus que ho tens que fer...i no deixis mai a ningu que et tregui les ganes de fer el que tu consideres correcte
va..va...
amunt eh !!

molts petons
.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Roser, pensa que, facin el que facin mai podran doblegar-nos. No ens tindran mai agenollats i ho saben. I això és el que més els cou. No canviïs! Endavant i força!

zel ha dit...

Gràcies a totes i tots, sou els meus, els que sempre hi sou... Ja sé que cal tenir el cap ben alt, fins en els pitjors moments, però...m'han fet sentir com una merda, cony. I crec que no m'ho mereixo, honestament crec que no.

Oliva ha dit...

APA BONICA,QUE NO SIGUI DIT....NADAR CONTRA CORRENT,ES DUR I POC AGRAIT.PERO ES LA TEVA LLUITA,I AIXO SI VAL LA PENA.
JUGANT

iruna ha dit...

me sap molt greu, zel. quina merda...

un grup de companyes i jo vam viure una situació pareguda, fa uns anys, en una associació, i després de molts esforços i de moltes agressions (d'aquelles que et sembla impossible que algú pugue portar a la pràctica, tan descaradament i sense entranyes) vam acabar totes ben fotudes. se'n van sortir amb la seua, i natros no vam ser capaces de poder fer-hi res. per culpa de la seua "lluita de poder", amb mentides, trampes i putades vàries, van acabar certament "apoderant-se" de l'associació, i encara amb amenaces. no he tornat a fer classes de de llavors, i encara arrossego aquell sentiment de total impotència. de manera que em costa molt dir-te "vinga, ànims, endavant!", perquè hi ha situacions que em semblen tan injustes i insuportables que només se m'acut "sortir-ne" per a sobreviure-les.

si et dic això, mos quedarem sense la zel que necessitem, "forta, valenta"... t'he de dir també que algunes d'aquelles companyes sí que van poder, a pesar de tot, tornar a treballar en aquell àmbit, que van ser capaces (i van tenir el valor) de sobreviure-ho, havent de trobar-se sovint cara a cara amb les mateixes persones. i espero que tu també pugues fer-ho. però cuida't molt, que calen moltes energies per a no morir en l'intent.

cuida't molt, eh?

una abraçada

lolita lagarto ha dit...

Zel, si alguna cosa tinc clara de tu... és que lluitaràs i lluitaràs i lluitaràs fins al final.. ets canyera i sempre ens dones canya a tota la catosfera!
una abraçadeta amb carinyo,

Violeta ha dit...

Entenc el que ens dius, Zel. No defalleixis, encara que aquest canvi en la teva feina et sublevi, et desesperi. No defalleixis. Allò que ELLS volen és destruir-te com a persona lluitadora que ets. I no els has de donar l'oportunitat que ho facin. De ben segur, que les coses tornaran a millorar, ni que sigui de mica en mica i amb el temps i una canya. Per tot arreu estan posant merda i si nosaltres defallim ho tindrem molt magre.
Ànims i forta, com sempre.

Una abraçada.

nimue ha dit...

No saps com t'entenc... :(
T'envio una abraçada molt forta. Muaks!

Txell Salip ha dit...

Hola bonica!!!!

Em sap molt de greu que estiguis així carinyu de veritat, una dona lluitadora com tu i que la tractin així em dol moltissim.

Et vull enviar una abraçada ben gran i molts ànims, ets gran, una gran persona i les grans persones no es mereixen ser tractades així!!!!

zel ha dit...

Reitero a totes i tots les gràcies pel suport...avui, algú m'ha dit que, com en tot, he de viure el "dol" de tancar un espai de vida, i m'he sentit bé, clar, és la psicòloga...i deu saber de què parla...

sou meravellosos!

sa lluna ha dit...

Què no et tregui la força nina. Tu ho has de fer com ho sents, què ho fas molt bé.
I saps allò que diuen "A cada porc li arriba el seu Sant Martí", idò això.

Una aferradeta ben forta i ànims!!

Henry The VIII ha dit...

SuperZel,

Escac sí. I mat no.

No s'acaba aquí. Mai no s'acaba aquí. Sempre sempre hi han nous episodis i millors en les nostres vides.

"Quan escoltis aquesta cançó de tardor
Recorda que els millors temps estan per venir"

Ànims!

Gerònima ha dit...

Tu no deixis de ser tu, posin on et posin i tot anirà bé!
Ja veuràs: CARÀCTER ZEL A TOPE!!!
I QUE N'APRENGUIN!!!!!
Ànims guapa!

Dafne ha dit...

Hòstiaaaaa Roser!!!
Estic una mica desconnectada, però avui llegint-te, no entenia res d'inclusió, integració... I he vingut a cercar la informació.M'ho pensava, però crec que això és estratègia de desgast, que no pots donar-los el plaer de veure; em sap molt de greu, jo també estic a la privada, i sé què és que et vulguin fotre, pel que penses, pel teu tarannà.
No sé si els meus ànims poden ajudar-te massa, però hi són. Treballes per vocació, malgrat el disgust que això t'ha ocasionat.
No ploris Roser, de segur que trobares motius que t'aportaran somriures, encara que aquest canvi et foti una sotragada inesperada.
Una abraçada!!!