terra de ningú

A cada pas que feia, s’adonava que feia temps que no aixecava el cap. Ni una mirada endavant. Cap interès en allò que, fugaçment, sentia que travessava, com si fos un ésser eteri.
Ni mirar, ni veure, ni sentir. Viure cap endins, per dir-ne alguna cosa. Cada vespre feia el mateix passeig, s’asseia a la mateixa pedra, encenia una cigarreta i esperava sense esperar-només per fer- que passés l’estona determinada per algun rellotge interior que li marcava el moment d’aixecar-se i refer el camí de tornada.
El ritual es repetia des de feia temps. Estudiava –feia veure que- cada crostó de terra, cada pedra, cada terrós. Sabia on duria el vent la pols quan l’animal gratava a terra i ja no li calia –tampoc- parlar amb ell.
Els dos es miraven fit a fit uns segons, fins que cadascun reprenia la seva rutina. Si de cas, encetava el joc de tirar-li pedretes pel gust de veure’l córrer i tornar-les, però en això, també ell –el gos- en sentia el desencís, li deixava les pedretes uns metres més enllà, conscient que, al cap d’un moment, en sortiria volant una altra.
Quan s’aixecava, els dos sabien que s’havia acabat el passeig. Tornaven a casa –a casa?- i la pobre bèstia seguirira buscant amb un somiqueig especial que li guardés un forat al seu costat abans que la son no els posés en terra de ningú.