19 de juliol 2012

terra de ningú

A cada pas que feia, s’adonava que feia temps que no aixecava el cap. Ni una mirada endavant. Cap interès en allò que, fugaçment, sentia que travessava, com si fos un ésser eteri.
Ni mirar, ni veure, ni sentir. Viure cap endins, per dir-ne alguna cosa. Cada vespre feia el mateix passeig, s’asseia a la mateixa pedra, encenia una cigarreta i esperava sense esperar-només per fer- que passés l’estona determinada per algun rellotge interior que li marcava el moment d’aixecar-se i refer el camí de tornada.
El ritual es repetia des de feia temps. Estudiava –feia veure que- cada crostó de terra, cada pedra, cada terrós. Sabia on duria el vent la pols quan l’animal gratava a terra i ja no li calia –tampoc- parlar amb ell.
Els dos es miraven fit a fit uns segons, fins que cadascun reprenia la seva rutina. Si de cas, encetava el joc de tirar-li pedretes pel gust de veure’l córrer i tornar-les, però en això, també ell –el gos- en sentia el desencís, li deixava les pedretes uns metres més enllà, conscient que, al cap d’un moment, en sortiria volant una altra.
Quan s’aixecava, els dos sabien que s’havia acabat el passeig. Tornaven a casa –a casa?- i la pobre bèstia seguirira buscant amb un somiqueig especial que li guardés un forat al seu costat abans que la son no els posés en terra de ningú.

5 comentaris:

desencanto ha dit...

Un estat d'anim?

sa lluna ha dit...

Sempre hi ha d´haver una cosa què ens sorprengui, cada dia, per seguir amb il.lusió el cami dels somnis.

Bona nit, nina.

iruna ha dit...

a pesar del desencís, és un escrit molt bonic.

dormiu amb bona companyia, tu amb ell i ell amb tu (tant si és real com si si ha sigut "només" un sentiment escrit en terra de ningú).

bona nit, zel. ei.. caricieta

Joana ha dit...

Molt trist, però molt bonic i sentit.

zel ha dit...

Coses que passen pel cap, quan una es mira a si mateixa i el sentiment que ens va envaint... no us sentiu malament? Jo no puc més...