responent al Xexu, que sovint em fa pensar...

Jo, de gran, vull ser. Això li he deixat escrit als comentaris. Vull ser millor persona, vull seguir apreciant i gaudint dels petits regals que la vida ens dóna i que, sovint, els més importants, no ocupen espai.
La setmana passada vaig rebre aquesta carta. Vaja, això és un bocinet, anava ben muntada en una cartolina, amb un parell de fotos, on sortim ell i jo, i jo amb una de les seves estimades mascotes que va dur a la classe. Ell, un dels meus angelets especials, ell, que, qui ho diria, va voler escriure'm, a la seva manera.
Si no sou mestres, costa un xic de desxifrar, però per a ell, això és un grandíssim aprenentatge, diu així, tal com raja sense punts ni comes -i què, jo ja l'entenc-:
Roser t'he trobat molt a faltar ens veurem poc a tercer però no t'oblidaré mai mai
amor (cor dibuixat) i estimació i molts petons
I resulta que el full m'acompanya, i vaig plorar, i el proper dijous m'ha convidat a berenar; hi aniré, i doncs que us pensàveu? És que l'estimació és allò que ens ha fet aprendre junts. Ser té uns premis molt molt valuosos, sovint inesperats, els més dolços.
De gran, vull ser millor mare, millor amiga, millor mestra, millor persona, a veure si me'n surto.