01 de gener 2013

Conte a bocins (2) De quan en Jan ha d'anar a la fleca

Com que la mare no eixia del llit, en Joan es va ben estrijolar, va prendre un sacotell i a fuita cap a cal flequer. Feia fred, i al cap de poca estona tenia piulots als dits. Però poc se'n sentia, el corsecava la por. I si trobava el senyor Amadeu? I si se'l mirava sota aquelles celles peludes, horribles? I si l'estirava per sobre el taulell i l'amagava a la pastera?

La senyora Flora, tota cofoia, el va saludar.
-Caram, Jan, tot sol, avui?
-Sí, senyora. La mare està pioca i he vingut a buscar la barra d’avui, i a fer l’encàrrec del tortell de Reis.
-I com el voldreu? Vols que cridi l’Amadeu?
-No, que tinc pressa. He de posar la granussa al foc i encara no he esterrejat el perol.
-Té, doncs, marrec. La barra i que la mare millori. Ja em direu si el voleu dels grossos.
-Passiubé, senyora Flora!
Va sortir de presseta, encara tenia canguelis! Sort que s’havia lliurat de veure el flequer.

No ho entenc-anava rumiant en Jan- la mare sempre em diu que quan vull sóc molt escarquillat, i en canvi, veure el senyor Amadeu m’esparvera. És que sembla ben bé un ogre d’aquells dels contes... Si goso, li hauré de preguntar a la mare com és que és un home tan estrafet... però si sap la basarda que em fa, amb aquella llúpia a la galta i les dents  i els braçots i el nas arromangat i...per mi que ha de ser dolent per força.
Encaterinat en les seves coses, es va reblincar el peu i de poc cau de morros a terra. Per passar l’espant, va escabotar el crostó de la barra i va entrar a casa.

5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ei, que no va de broma, eh? Que per aquí al meu barri també hi ha un homenàs (no és forner, eh?) que sembla un ogre dels contes, per la mida sobretot!

Calpurni ha dit...

FELIÇ [MILLOR] ANY NOU !!!

Pere ha dit...

No sé com acabarà tot això, però el vocabulari del conte cada vegada és més ric:
Estrijolar, sacotell, piulots,pioca,canguelis, encarquillat...

Bona nit Zel:)

El Mur de Xerea ha dit...

Feliç any nou, Zel.

Jo tenia un oncle forner, pelut ja ho era,però a mi no em feia por, contava acudits i ens donava llepolies.

Tanmateix si que he conegut gent estrafeta i que dona basarda. Potser allò dels prejudicis. M'agrada açò d'analitzar les nostres pors amb la literatura.

Un bes.

zel ha dit...

Uix, jo quan era petita tenia mooooolta por d'un dona semblant a aquest..
I per cert, miro de treure paraules força perdudes de l'Emporda, sobretot l'Alt Empordà...
I les pors? Els contes eren per això!