Conte a bocins (2) De quan en Jan ha d'anar a la fleca

Com que la mare no eixia del llit, en Joan es va ben estrijolar, va prendre un sacotell i a fuita cap a cal flequer. Feia fred, i al cap de poca estona tenia piulots als dits. Però poc se'n sentia, el corsecava la por. I si trobava el senyor Amadeu? I si se'l mirava sota aquelles celles peludes, horribles? I si l'estirava per sobre el taulell i l'amagava a la pastera?

La senyora Flora, tota cofoia, el va saludar.

-Caram, Jan, tot sol, avui?

-Sí, senyora. La mare està pioca i he vingut a buscar la barra d’avui, i a fer l’encàrrec del tortell de Reis.

-I com el voldreu? Vols que cridi l’Amadeu?

-No, que tinc pressa. He de posar la granussa al foc i encara no he esterrejat el perol.

-Té, doncs, marrec. La barra i que la mare millori. Ja em direu si el voleu dels grossos.

-Passiubé, senyora Flora!

Va sortir de presseta, encara tenia canguelis! Sort que s’havia lliurat de veure el flequer.

No ho entenc-anava rumiant en Jan- la mare sempre em diu que quan vull sóc molt escarquillat, i en canvi, veure el senyor Amadeu m’esparvera. És que sembla ben bé un ogre d’aquells dels contes... Si goso, li hauré de preguntar a la mare com és que és un home tan estrafet... però si sap la basarda que em fa, amb aquella llúpia a la galta i les dents  i els braçots i el nas arromangat i...per mi que ha de ser dolent per força.

Encaterinat en les seves coses, es va reblincar el peu i de poc cau de morros a terra. Per passar l’espant, va escabotar el crostó de la barra i va entrar a casa.