Una cantarella escoltada, sentida, inculcada des de fa uns anyets, quan la crisi començava a ensumar-se, va anar quallant, a força de dir-la, en gairebé tots els àmbits. Això i els famosos deures. Au, home, qui els ha de fer els deures?
No cal dir, que els "mandamassos", que deia mon pare, els han fet servir abastament, aquestes "cotilles"
-Ens hem d'esforçar!-ens deien
-Hem d'entendre que només amb esforç i sacrificis ens en podem sortir!-crit unànim dels encorbatats.
Doncs n'estic fins els pebrots. No penso esforçar-me en res més que no sigui sobreviure i passar els dies com bonament pugui i em plagui. No penso esforçar-me, perquè estic cansada, llassada de tant esforç. No puc més.
Ara, que sabem quin és el seu esforç, que vagin tots a fer punyetes, a pastar fang, a la merda pura i dura. Faré el que toqui sense ni un minut més de l'estrictament obligat. Voldria saber escaquejar-me i si en sóc capaç, n'aprendré. Estic de sermons, consells, acusacions de culpabilitat fins la barretina. Ja no tinc més sang per donar. Escorxada i eixuta, només em queda protegir-me dels tòxics amb façana blanquejada.
A veure si ho sé posar a la pràctica. De moment, de Nadal ençà, no m'enduc feina a casa. Apa.
1 comentari:
veient-los m'entren unes ganes boges de robar, estafar, no declarar..........vaja per posar-me al seu mateix nivell d'esforç.
Publica un comentari a l'entrada