26 de febrer 2013

gràcies...

Vaig deixar la "meva" classe, després de mooooolts anys de fer el mateix cicle.
Vaig tenir grups de tota mena. El dol ha sigut llarg, he plorat molt i m'he sentit sovint sola.
Encara avui, com molts altres dies, al matí, a la tarda o dins l'escola, trobo pares/mares de nanos que han sigut "meus" i m'emociono quan m'abracen després de preguntar-me com estic, com em sento, i a veure què faré el proper curs. Sé que m'ho diuen de cor. Noto la seva proximitat, el seu alè, la seva estima.
Això ho gira tot, i em fa sentir que tinc sort. No tot cau en sac foradat. Ells han notat que jo m'estimava els seus fills, i jo sé que ens guardarem sempre un gran apreci.
Avui n'he pogut abraçar uns. Sé que sempre serem propers. Gràcies!

1 comentari:

joan gasull ha dit...

Quan les coses es fan bé, deixen empremta.